Mariska Hargitay, a més de presentar la gala dels premis Emmy d’enguany, sap gramàtica. L’actriu que interpreta la capitana Olivia Benson a Ley y Orden i que, fora de la ficció, defensa una millor protecció legal per a les víctimes de violència sexual va prendre el micro al Variety Power of Women per parlar de com les paraules condicionen la nostra mirada sobre la realitat.
Quan l’Institut Andorrà de les Dones va publicar la Guia de llenguatge inclusiu i no sexista, l’epidèmia opinadora no es va fer esperar. D’entre la previsible cridòria, sobretot periodistes van qüestionar l’aplicació de determinades fórmules a l’hora d’informar. I, tanmateix, la discussió més interessant que va encetar la guia no va ser sobre si hem de dir “tots i totes”, sinó sobre com les paraules que triem poden fer més visible una part de la realitat i més invisible una altra. 
I aquí entra Mariska Hargitay per explicar-ho en clau gramatical. A la frase "una dona va ser violada" hi ha un crim i una víctima, però no un agressor. La dona ocupa el lloc de subjecte gramatical i l’agressor desapareix. En "una dona va ser violada per un home", l’agressor reapareix, però encara és la dona qui ocupa el lloc de subjecte. Però en "un home va violar una dona", aquí sí que  algú fa alguna cosa a algú altre. El responsable hi és. 
La veu passiva no és incorrecta. Però tampoc és innocent quan la fem servir sistemàticament per explicar determinats fets, ja que desplaça el focus de qui actua cap a qui pateix l’acció. Quan s’informa sobre violència de gènere i les dones continuen sent "agredides", "violades" i "assassinades", qui queda qüestionada és, però, la coartada periodística de defugir els desdoblaments per raons d’espai i d’economia verbal. La veu passiva, en aquests casos, no ens estalvia paraules; ans al contrari, ens estalvia un subjecte.
Diu l’estereotip que tot i tota periodista porta dins una o un novel·lista frustrat/-ada. Potser, doncs, paga la pena passar-li ara el micro a Stephen King, que considera la veu passiva el defecte d’estil més antipàtic perquè, diu, evita enfrontar-se amb cap acció problemàtica. 
La gramàtica serveix no per estalviar-se problemes, sinó per fer-nos veure que darrere d’un titular o d’una notícia hi ha una manera de mirar. I que escriure bé no és només escollir paraules, sinó decidir qui fa què, qui queda al centre i qui desapareix. Reintroduir els agressors en la narrativa dels fets obliga a fer servir una gramàtica més incòmoda però, conclou Hargitay, “aquesta és la naturalesa del canvi, i és necessari”.
Per sort, no totes les gramàtiques són incòmodes ni problemàtiques. Gianni Rodari en va escriure una, la de la fantasia, molt estimulant, en què reivindica la necessitat de donar als infants respostes honestes quan pregunten com s’inventen les històries i com es creen els relats.
Per forçar canvis serveix la gramàtica. I per oferir respostes honestes, també.