"Cap debat divideix més els nord-americans que el debat sobre les armes".
Aquesta premissa, de la contraportada de Un país banyat en sang, de Paul Auster i Spencer Ostrander, obre pas a una confessió de l'autor: "Mai he posseït una arma de foc. Cap de veritat [...], tot i que durant dos o tres anys després de deixar els bolquers, em passejava per aquí amb un revòlver de sis trets penjant del maluc".
Si extrapolo aquesta pulsió al context de proximitat, la meva confessió és ben diferent: mai he posseït casa pròpia a Andorra, ni passaport del país, ni dret a vot ni tan sols per decidir sobre l’apropament al continent veí del qual, paradoxalment, encara en formo part.
I és que avui dia, el drama de l'habitatge, el blindatge dels vint anys per assolir la nacionalitat i el rumb de l'acord d'associació amb la UE formen la tríada de debats que –afortunadament sense arribar a cap bany de sang– més divideix la societat andorrana. Una tríada sense violència als carrers, però carregada de munició de despatx. D’alguna ment prodigiosament estratega ha hagut de sorgir la incongruència de fer convergir al mateix tauler nacional un pany intern fornit a preus inassequibles amb una catifa vermella desplegada cap a Brussel·les.
Cap debat em divideix més ara mateix a mi mateixa que el de la ironia burocràtica. Dues dècades com a resident políticament invisible. Quatre lustres relaxada en una mena d'inèrcia ademocràtica. I per estricte balanç de terminis, ara resulta que ja soc prou andorrana per demanar el vot. I per exercir-lo. Això sí. Prou andorrana sempre que renunciï a la meva nacionalitat.
Pregunto a una oficial de la duana si les arrels queden afectades amb el canvi de passaport, tot i que m’hagués agradat més demanar-li a què jugava de petita. Acabo d’activar el GPS de la memòria, li confesso, i he geolocalitzat el meu passat. Totes dues mirem enrere i la convido a entrar en un petit pis als baixos d’un edifici de l’espai Schengen, adherit a un pati machadià amplificat pels records de la infància.
Em deixa passar després de declarar que en aquell pati jo em passejava, a diferència del Paul Auster, no amb revòlvers de joguina, sinó per un metavers on vaig viure els anys més despreocupats de la meva vida. No calien títols de propietat ni targetes de residència ni tractats d’apropament amb els patis confrontats. L’única frontera que enteníem aleshores era la que dividia la colla de l’escala entre el bàndol dels cacos i el dels polis.
Per estricte balanç de terminis, aviat hauré de creuar aquest territori banyat d’incongruències en un sentit o un altre. Abans, però, m’he compromès a signar un acord d’associació amb la meva duanera de confiança. És el que tenen les arrels a diferència de les nacionalitats. El dia que ens tornem a veure a la infància formarem el millor equip transfronterer de l’escala. Tant n’és a quin bàndol. Comptem amb l’implacable revòlver de sis trets del petit Auster postbolquers.
