Entre nosaltres, us he de dir que començo a estar cansada –per no dir una barroeria– de personatges que van per la vida donant-se-les de perdonavides i de posseir la veritat absoluta, sentint-se superiors a la resta i fent quedar els altres com si fossin ignorants i rucs i sense donar-los opció a defensar-se o a desenvolupar més el seu pensament, perquè simplement traslladen la discussió privada a un terreny públic on només ells tenen veu.
Sovint no és només que rebatin els arguments de l’altre simplement qualificant-los d’infantils o naïfs, que sovint és el que fan, sense presentar-ne ells de propis i elaborats, sinó que s’hi suma un to burleta i es vesteixen d’una d’autoritat que no els correspon.
Per la meva feina m’hi trobo massa sovint, amb gent que fa afirmacions categòriques que no es corresponen a la realitat, o que, tot i vestir-se d’autoritat, no en tenen cap en l’àmbit on es fan dites afirmacions. També em trobo comentaris que ataquen i que venen a dir o que no m’he assabentat de res, o que no sé de què parlo. Per no oblidar el: des de l’oficina s’està calentet (o fresquet, en funció de l’època de l’any en la que ens trobem).
Normalment intento ignorar tots els comentaris que venen d’aquesta gent, encara que no puc evitar sentir una punxada a l’estómac i que em vingui al cap el pensament de: però qui és aquest, o aquesta, per dir això o allò? O contestar a tal o pasqual? I la punxada ho és més quan no pots evitar sentir-te atacat, tu o la teva professió. O quan perceps que et tracten d’ignorant però són ells els que ignoren tots els arguments.
Segur que si mireu bé al vostre voltant trobareu algun exemple de personatge d’aquest del qual us parlo, perquè estan a tot arreu: a l’oficina, al bar, al carrer... i també, evidentment i potser especialment, a les xarxes socials.
