Hi ha tradicions que dormen un son llarg, però no moren mai. Una d’aquestes és la de “plantar lo Mai”, costum antic i lluminós que enguany despertarem a la plaça del Prat del Riu, aquí Canillo. Aquesta tradició no és pas un fet exclusiu d’Andorra. Amb noms diversos –mai, maggio, maj, mayos– aquesta festa de llum i primavera s’escampa arreu d’Europa i fins i tot arriba a Nicaragua, com a herència rebuda de l’antiga monarquia hispànica, on celebren encara el Palo de Mayo.

El jovent, a l’inici de maig, triava al bosc un arbre ben dret: un pi, un avet o un pollancre. Prèviament triat dies abans, el tallaven i el portaven en professó fins a la plaça. Allà els esperava el Mai Vell, que desmuntaven per fer-ne llenya i cremar-lo per Sant Joan, per Festa Major o bé per Sant Bartomeu, com feien a Soldeu. Aleshores, es plantava el Mai Nou al bell mig de la plaça, com un far verd de primavera, com un crit d’alegria que s’enlaira al Cel donant gràcies per la bonança primaveral.

Les noies l’engalanaven amb garlandes, cintes de colors i flors dels prats. Si en sobraven, en feien corones oloroses que penjaven amb cura al seu voltant. El Mai restava així, esvelt i guarnit, mentre al seu voltant se celebraven berenars, cançons d’amor i balls rodons que s’allargaven fins a la nit, amb corrandes i foc de germanor una mica més enllà, perquè no cremés abans d’hora.

Un ram de boix, una creu o una garlanda verda coronava l’arbre, com a símbol de protecció. Alguns hi penjaven cintes i palmes beneïdes, convençuts que espantaven bruixes i mals esperits, que —segons deien— no suportaven ni els colors ni els cants.

La festa venia de lluny. Potser dels antics cèltics, que dividien l’any entre la llum i la foscor. Maig, el mes de les flors, contraposat a novembre, el dels morts. Era el triomf de la vida, un autèntic ressorgir de la natura. I el cristianisme en feu també seu l’arbre, convertint-lo en Arbre de la Creu, beneint els termes el 3 de maig amb aigua que, com deien els padrins: “curava la pell i embellia les donzelles”.

De testimonis no ens en falten. El 1788, Don Francisco de Zamora descrivia un pi altíssim plantat a la plaça d’Ordino, decorat amb cintes i que, un any després, es tallava per fer la foguera del ball. Un altre autor, Juan Avilés, el 1892, va veure el mateix ritual a Soldeu: un arbre rematat amb flors i cintes, ball al seu voltant, amor jove i rialles còmplices. I fins i tot l’anglès Deverell, el 1883, anotava al seu quadern de viatge que havia vist un “Arbre de la Llibertat” a Mosquera, confonent-lo, segurament, amb el nostre Mai. Aleshores, però, el símbol republicà francès ja havia arrelat a molts pobles, fins i tot barrejant-se amb els antics ritus cèltics cristianitzats.

A casa nostra, la tradició sembla que es va perdre entre els anys 40 i 50 del segle XX. El gran i enyorat, Pere Canturri, etnògraf i home savi, encara recordava com, de petit, hi havia participat a Andorra la Vella.

Aquesta tradició la recuperarem aquest dissabte 17 de maig a la plaça del Prat del Pi, on a la seva vora dansaran l’esbart de les Valls del Nord, la Colla Sardanista i aquell qui vulgui afegir-s’hi, ja que també tindrem un duet d’acordions que tocaran cançons i corrandes tradicionals.

Però aquell dia no és pas l'única activitat que farem a Canillo, també tindrà lloc (coincidint amb primavera dels Museus) la primera edició de la Nit Blanca dels Monuments, que estaran oberts ininterrompudament fins a les 23:45. Totes les esglésies i elements patrimonials estaran oberts aquella nit en un moment o altre. Aquella nit màgica, ens explicaran llegendes, descobrirem velles melodies, somiarem amb les llegendes de la nostra parròquia, tindrem alguna sorpresa… i tot de manera gratuïta, només calen dos requisits: deixar el cotxe ben aparcat (diversos busos us duran a tots els punts) i tenir ganes de passar-s’ho bé tot descobrint el Patrimoni.

Serà de segur una nit per recordar!

Us hi esperem nombrosos el dia 17 de maig a les 19 hores la plaça del Prat del Riu a Canillo!