Cada vegada que obro l’ordinador, la primera aplicació que s’executa és, ni més ni menys que la lupa. Ja m’explicareu per quins set sous vull fer-la servir, sent persona calba en principi no la necessito, però vaja! També apago llums per casa, de tant en tant, oriento amics que s’han mudat per què no troben casa seva... en fi, curiosos successos, ja podeu riure, ja, que aquests són els més blancs, un dia, quan sigueu més grans, ja us en contaré alguns altres!
Ja sé que esteu llegint, i que això surt de la norma, tot i així, us proposo un exercici senzill: 
·Mà dreta sobre cama dreta. Penseu en una paraula de 4 síl·labes, us proposo xocolata. 
·Separeu el mot per síl·labes, i per cadascuna, un copet a la cama. Així durant una estona, anar repetint, sense pausa, i mantenint sempre la mateixa velocitat, podeu pronunciar en veu alta la paraula. 
·Quan trobem la tònica, que en aquest cas seria la tercera, afegim, només en aquesta síl·laba la mà esquerra, fent un copet a la cama corresponent i sense deixar de moure l’altra; les mans van juntes.
·Per últim, i quan ja porteu una estona amb això, entenent que el sistema funciona, afegirem un copet de peu dret a terra a la primera síl·laba.
Enhorabona! Heu rebut una classe gratis d’iniciació de bateria! Gràcies a les paraules planes de quatre síl·labes, a una mica de pràctica i al diari, ja podeu tocar una bona pila de temes de rock!  Si en voleu més, em busqueu, soc fàcil de trobar, i a priori no tinc massa marge per fugir corrent, pel que sigui! Crec que una classe hauria de ser així per poder-ne treure el màxim rendiment possible. Les he viscut, he tingut profes increïbles que combinaven d’una forma exquisida el sentit de l'humor amb l’empatia, el fet de ser una persona propera i tantes altres qualitats. Les vaig rebre en moments en què sentia que no sabia què feia exactament allà on era, i només pel fet d’entendre que aquelles persones que m’ensenyaven no eren tan diferents de mi, gràcies a la seva manera d’actuar, vaig tenir ocasions per replantejar-me qui soc a banda d’aprendre allò que tocava. 
Ningú millor que qualsevol mestre que reuneixi aquests valors, serà capaç de fer-nos entendre, als alumnes que, en aquest cas, la música és una eina fantàstica, entre d’altres coses, per aprendre a estructurar el discurs. Un mestre així, és capaç de demostrar-ho, perquè una cosa és explicar la teoria, o fins i tot posar exemples per poder-los escoltar amb claredat, després toca demostrar empíricament que el sistema funciona. 
 Per als que passem, o hauríem de passar pel psicòleg, de tant en tant, la música també és una eina terapèutica. De segur que us ha vingut al cap la idea de tocar per desconnectar, sanar ferides, poder trobar un punt de confort, cohesionar col·lectius... sí, tot això és cert. Recordeu aquesta mena d’exercici que hem fet abans? Doncs allò que heu creat és un patró. Us heu equivocat, de segur, mai surt a la primera. I què? Quina gràcia té aprendre sense errar? 
Doncs en àmbit psicològic, corregiu-me si m’equivoco, per trencar patrons nocius, cal, entre altres coses, crear-ne uns altres en substitució. No és fàcil aplicar-los, i menys si estem acostumats a una conducta integrada. Aquesta és la clau, integrar el nou patró. En el moment en què ho aconseguim, quan les mans van soles, el cop de peu és on toca, allò acaba caminant, està mecanitzat, va sol! El mateix passa amb els patrons de conducta, clar que costen de modificar o crear, recolzar-se en la música implica tenir una eina per entendre quin seria el procés d’adaptar-se a nous costums per millorar la nostra vida quotidiana. 
Desitjo ser capaç de donar als que estiguin a classe allò que vaig rebre quan hi era jo i que un dia algú escrigui sobre per què creu que serveix la música des del seu punt de vista, i que coincidim que sigui una font de felicitat.
Per cert, algú podria apagar-me la punyetera lupa, si us plau?