El diner en forma de moneda va néixer per facilitar les antigues transaccions de canvi i intercanvi, on cada bé tenia el seu valor propi. No obstant això, la seva adopció inicial no va ser fàcil. Imaginem un comerciant que canviava el seu conill  per un pollastre, quan va haver d'adoptar canviar el seu conill per un tros de metall circular, entendre i confiar en aquell sistema devia ser un repte. Finalment, l’adopció es va consolidar quan es va vincular la moneda al patró or, donant una referència tangible al seu valor. Tot i això, aquest patró es va abandonar després de la Gran Depressió del 1929, donant pas al sistema fiduciari actual, basat únicament en la confiança en els bancs emissors.
Avui, aquesta confiança s’ha erosionat. Després de la pandèmia, els bancs centrals van imprimir grans quantitats de diner per evitar un col·lapse econòmic, fet que va provocar efectes negatius com la inflació i problemes de liquiditat en algunes entitats financeres. Aquesta situació ha accelerat l’interès pel diner digital, tot i la resistència natural de la societat als canvis. Segons el portal estadístic Statista, l’adopció de monedes digitals ja supera el 15% en els països occidentals.
Contràriament al que molts creuen, les criptomonedes no van néixer com a eines especulatives o per evadir impostos. De fet, el seu rastreig és similar al del diner fiduciari: mentre no hi hagi transferències bancàries, el recorregut del diner és opac en ambdós sistemes. La clau de les criptomonedes és la descentralització mitjançant blockchain (Blockchain és un registre digital descentralitzat i segur que emmagatzema transaccions en blocs connectats, evitant la manipulació i eliminant intermediaris)  i oferint avantatges com: a) costos de transacció més baixos, b) més transparència, ja que totes les operacions són accessibles a la xarxa, i c) major seguretat, ja que cada unitat monetària pertany únicament a un propietari.
A més, la crisi bancària recent ha empès molts inversors cap a les criptomonedes, generant una migració del diner físic al digital. Com a resposta, els bancs centrals estan desenvolupant les seves pròpies monedes digitals (CBDCs, com l’euro digital i el dòlar digital). Però aquestes monedes mantenen la centralització i el control dels bancs, limitant la llibertat financera dels usuaris.
Amb el temps, la societat adoptarà progressivament les criptomonedes com a alternativa viable i descentralitzada. Si el poble és el sobirà, la llibertat financera acabarà imposant-se sobre els sistemes controlats pels bancs.