El port de Perafita (2.573 metres) és el pas més conegut que unia secularment Andorra i Cerdanya, en concret, a través del Baridà. El seu nom es relaciona directament amb una pedra que marca una fita, un límit. Aquesta característica no és singular en aquesta contrada. Molts topònims que hi trobem denoten la peculiaritat que ens trobem davant d’un entorn geogràfic marcat per l’existència de límits. Ho podem comprovar amb els pics de la Muga (2.861 metres) i la Mugueta (2.773 metres), a la vall de la Llosa, al sud de Vallcivera.
Com en som sabedors, el mot muga es relaciona en llengua basca amb un límit. El nom de la Pera, que vol dir la pedra, amb els seus dos estanys, també és prou eloqüent de l’existència d’aquestes fites i límits, que sovint són força antics. Just al proper coll de Queralt (2.052 metres), que vol dir la pedra alta, i que fa terme entre Aransa i Aristot, podem contemplar un menhir ajagut, identificat per Manel Trepat i donat a conèixer per Gerard Remolins al número 5 de la revista Interpontes.
No gaire lluny d’aquest indret, al nord del Puig Punçó (2.493 metres), hi trobem la serra Airosa, que fa de límit entre els termes de Bescaran i d’Aransa. No deixa de ser curiós que al llarg d’aquesta serra hi trobem un seguit de fites, força contemporànies, que avui delimiten el territori muntanyós d’aquestes poblacions veïnes.
La raó de la voluntat de marcar límits en aquest país, molts dels quals han esdevingut fronterers, guarda relació amb l’ús i la gestió d’aquestes muntanyes per part de diferents comunitats que n’han explotat secularment els recursos. Ho podem comprovar amb el referit menhir de Queralt, que en època prehistòrica ja diferenciaria dos territoris, i que també ho fa avui. Just al seu costat, a poc menys de dos metres, hi trobem una fita nova que marca els termes municipals.
L’existència de pastures ha estat el motiu que ha propiciat més la identificació d’aquests límits en els documents. El segle XIV, l’existència d’emprius andorrans en aquestes partides cerdanes fou motiu de conflicte, gens pacífic, entre Lles i Andorra. Per acabar-ho d’amanir, Joan Cadell, senyor d’Aransa, va vendre l’any 1475 l’empriu de la Pera a la parròquia d’Andorra. Aquest acte històric quedà resguardat en la memòria de la gent del país força temps enllà de l’establiment de la frontera estatal i de l’adveniment de l’estat liberal espanyol al segle XIX.
Puc dir que en soc un involuntari testimoni. Recordo de petit que el padrí dels meus cosins, Joan Visa i Serra, de cal Joan Borras d’Aransa, ens rememorava l’antiga existència d’aquest empriu andorrà a la muntanya de la Pera: “Fa molts anys aquesta muntanya era d’Andorra”, ens deia. Que n’és d’important, la memòria oral.