Es un estiu atípic però no el suficient perquè alguns tics desapareixin.
Llegia fa uns dies alguns dels punts del nou pla d’acció de Govern, Horitzó 23. I he tingut la percepció que hi ha algun element que humilment al meu entendre és desajustat. 
Es cert que des de fa uns quans Governs, els Executius ens han acostumat a la presentació de plans que s’executen amb més o menys èxit. De l’Andorra 2020 del Govern Pintat a Horitzó 23 passant per la moguda de Monitor group amb el Govern Martí, s’han anat traçant accions per a provar de mantenir la difícil equació daprofundir i consolidar l’Estat als estàndards internacionals, de manera competitiva i capdavantera tot i mantenir l’essència del país i dels seus habitants.
Alhora cal afegir a totes aquestes accions el tema europeu. I és que des de que la Unió europea va atorgar a la Comissió l’any 2014 un mandat per negociar un acord d’associació amb Andorra hi ha un camí llarg i sinuós per arribar-hi que marca, des de fa sis anys, part de l’agenda. I precisament quan vaig llegir la setmana passada que Horitzo 23 preveu la creació d’una zona franca em vaig quedaruna mica perplexa.
Aquesta perplexitat rau en el fet que l’acord duaner que Andorra te ambla Unió europeai del que celebrem enguany el 30è aniversari, ens posa en el mateix espai duaner i comercial per la lliure circulació de mercaderies, concretament dels productes industrials amb tots els Estats membres de la UE. Aquest acord preveu com en tot l’espai duaner europeu del qual formem part, que hi hagin espais on es poden emmagatzemar els productes que els operadors compren fora de la UE sense gravar-losmentre estiguin dins del dipòsit. Se’ls aplica els drets d’importació i altres imposicions tant bon pun tsurten del dipòsit i es comercialitzen. Aquests espais se’ls coneix com els dipòsits duaners. Andorra  ja disposa d’un espai d’emmagatzematge pels productes que comprem fora de la UE o que, com els productes agrícoles, no estant dins de l’Acord, que no estan gravats mentre no es comercialitzen.
Es cert que tot i quel’Europa comunitària preveu que els Estats membres puguin crear dins del territori duaner comunitari zones franques, Andorra, ara per ara, no en te cap.
Val a dir que no tots els Estats membres tenen zones franques. A tall d’exemple, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos, Finlàndia o  Àustria no en disposen mentre que els nostres Estats veins en tenen en alguns ports marítims com Burdeus a França, o Barcelona o Cadis ,a Espanya.
Dites zones franques han de ser autorizades per la Comissió europea, i s’han de limitar molt. Han d’estar vallades i molt controlades. En una zona franca els productes extracomunitaris no estan sotmesos a cap tipus impositiu. Ni per a la importació, ni per a la comercialització, a menys que se’ls apliqui la lliure pràctica o un règim especific destinat a la reexportació. Si se’ls aplica la lliure práctica dits productes estan sotmesos a imposició (drets d’importació i impostos de comercialització) i si se’ls un règim específic i particular han que complir unes regles i mantenir-sedins de la zona franca o ésser reexportats.
Contrariament a la percepció que tenen alguns a casa nostra sobre la panacea que poden oferirles zones franques, la realitatés que les zones franques generen controls i més controls.
Amb tot això, i sabent totes aquestes limitacions, és bo, a més a més, de ser conscients que la percepció de molts Estats membres de la UE incloent elsnostres Estats veins és que tot el nostre país, tot el Principat, per la nostra relativa baixa pressió fiscal, és ja una zona franca en si!
Així que tornant a Horitzó 23, al posar sobre la taula la voluntat del Govern d’establir una zona franca en una part de nostre territori es pot percebre com un gest de l’Executiu per allunyar la voluntat de cloure aviat les negociacions de l’acord d’associació amb la UE. Sabem que l’acord d’associació pretén també ampliar l’acord del 1990 a tots els productes incloent-hi els agrícoles tot i els periodes transitoris. Així que afegir una zona franca, a més del dipòsit duaner que ja tenim, en un país que te una fiscalitat prudent però inferior a la dels Estats membres de la UE es pot percebre com un xic provocador. 
Ara per ara, al cap i a la fi encara són percepcions.