Aquests dies hem pogut gaudir a Andorra de la visita de la secretària general de la Francofonia i vull aprofitar per fer una reflexió que encaixa amb les seves consideracions.

Andorra és un petit país ancorat entre dues nacions però que, per circumstàncies orogràfiques, culturals i educatives, últimament sembla que ens apropem més als veïns del sud que no pas a la república del nord.

En els nostres més de 700 anys d’història hem gaudit d’una neutralitat i independència, moltes vegades mitigada, però consistent gràcies a l’estructura pròpia del país, la figura dels coprínceps que, encara que sigui fortament criticada, també han ajudat a mantenir la nostra llibertat i les relacions internacionals que s’han impulsat.

Ara bé, també és molt cert que, tot i la proximitat amb les arrels catalanes, Andorra sempre ha viscut molt propera a l’Estat francès. Avui dia, el fet de poder gaudir d’una llarga esperança de vida –una de les més llargues del món– ens permet conviure amb diferents generacions que faciliten fer una anàlisi de com ha evolucionat el país. Per exemple, la gent gran. Un col·lectiu que, malgrat les dificultats educatives que han viscut, poden interactuar en francès amb una fluïdesa que els estudiants del Lycée sovint perdem al cap d’uns anys de no practicar-lo. Un fet que ens indueix a pensar com devien ser les relacions franco-andorranes fa 60 anys, una època en què la comparativa entre una república amb estructura sòlida i un Estat espanyol sota una dictadura franquista feia palesa la llibertat de moviment de turistes i la constant presència dels nostres veïns francesos al Principat. Tot això, a més, sense oblidar la convivència amb Radio Andorra, que emetia en les dues llengües. També fora bo constatar que les dificultats que vivia Andorra en aquell moment a nivell d’estructures també implicava que molts dels que llavors eren infants sovint anaven a conviure a França per raons educatives. Més tard, aquestes generacions que tornaven a Andorra aprofitaven les relacions i coneixements de l’Estat veí per impulsar negocis al Principat.

En aquest punt passem a la següent generació, els que em permeto definir com els pares de la meva generació. Aquestes persones que ja podien gaudir d’una trajectòria educativa més llarga que els seus progenitors i que sovint prenien la direcció de Tolosa per perseguir els seus estudis universitaris –quan l’economia familiar ho permetia–, han esdevingut arquitectes, advocats, metges o polítics. Una generació que també pot interactuar amb fluïdesa en la llengua francesa. A més, durant molts anys, han tingut la necessitat d’emprar-la per la presència francesa al Principat.

Ara bé, què passarà amb la meva generació? Jo mateix, que vaig ser estudiant del Lycée francès, he seguit els meus estudis a Andorra i posteriorment a Espanya i reconec que, si no hagués continuat practicant el francès durant uns anys com a guia turístic, avui dia segurament hauria perdut gran part del vocabulari que encara em queda, tot i que ploro la pèrdua de fluïdesa amb la qual podia interactuar. La meva generació no acostuma a tenir sovint la possibilitat d’interactuar en francès a Andorra, ja que la presència turística dels nostres veïns no és la mateixa de fa uns anys. Les relacions comercials són més importants amb l’Estat del sud que no pas amb el nord i l’anglès és ara la llengua internacional.

Malgrat els esforços que s’estan fent des de l’ambaixada francesa amb les seves iniciatives culturals, Andorra ha perdut gran part de les arrels franceses. Des de les institucions andorranes i franceses tampoc s’ha treballat gaire per mantenir aquestes arrels. Els accessos a França són molt més complicats que no pas els d’Espanya i els veïns francesos que ens visiten es queden sovint al recòndit poblat d’Astèrix i Obèlix, anomenat Pas de la Casa, únic espai que ha mantingut arrels franceses i, últimament, potser massa. Qui sap si un accés directe al Pas de la Casa des d’Encamp podria facilitar tornar a apropar-nos als nostres veïns del nord?