La risografia és un mètode d’impressió nascut al Japó dels anys vuitanta consistent a fer passar la tinta per una plantilla o màster que imprimeix sobre el paper a través de tota una trama de petits orificis. Aquest mètode provoca canvis i peculiaritats en la distribució de les tintes i, per tant, en els colors. Els efectes aconseguits d’aquesta manera poden recordar els que provoca l’aquarel·la. Com se sap, aquesta darrera tècnica està condicionada al fet que creador i espectador estiguin disposats a l’error. I aquesta és potser la raó per la qual Míriam Lázaro empra la risografia ja que, com declara al seu web de fotògrafa, cerca, sobretot, l’error en la imatge.
Ha estat la casualitat i no tant l’error la que m’ha dut fins a Hilo, el seu llibre de fotografies, autoeditat el 2024 i amb cent pàgines d’imatges preses a les ciutats d’Hiroshima i Tòquio. La seva mirada camina pels intersticis del paisatge urbà, pel dia i la nit, pel color i pel blanc i negre. Els efectes de la risografia ajuden a la troballa, al resultat inesperat. En les seves imatges el proverbial cablejat dels carrers japonesos creua la foscor, els grocs de les carpes suren a l’aigua blau marí i les fulles de ginkgo es retallen en el fons negre. També veiem el sol filtrar-se entre les branques d’un arbre gegant al mig d’un pati o la silueta blava d’un policia dibuixada contra el blanc indefinit i desenfocat de les prestatgeries de la nevera d’un supermercat. Totes imatges de la fugacitat, de la impermanència i del moviment, en un escenari que per tradició i per desgràcia històrica coneix els colors d’allò efímer.
Les imatges d’Hilo m’han conduït fins a Lost in translation, la pel·lícula de Sofia Coppola de 2003, que veig de nou per escriure aquest article, sobretot a aquells passatges de transició, on la càmera, a bord d’un vehicle, circula per la ciutat i la velocitat i els llums del Tòquio nocturn desdibuixen la realitat dels dos protagonistes, perduts en aquesta immediatesa i experimentant aquell sentiment de desfamiliarització i malenconia propi d’una contemporaneïtat que avui, com aleshores, s’imposa. Aquesta ambivalència del jet- lag existencial, la dolçor de conèixer-se de nou i enamorar-se sabent que allò té els escassíssims dies comptats, amb la tristor intrínseca que aquesta condició comporta.
En aquesta condició de l’efímer, de l’error, d’allò que falla però que per un moment té la brillantor del raig de sol entre les fulles, del neó entrevist des de la finestra d’un taxi, una bellesa transitòria en l’instant, un reflex, una guspira, allà s’hi troba quelcom de significatiu, d’important, i tot seguit ho perdem, s’esvaeix entre l’esbalaïment i la voluntat de permanència. Reconèixer el moment, la mirada entrenada i disposada i la possibilitat de captura, tot i que imperfecta, errònia, manté l’esperança en la recompensa sobtada d’aquella espurna. I així, en aquests fragments, es pot anar sostenint certa vida.
