Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Ferran Goya

Ferran Goya

Enginyer

 

 

Perdre teories




Bernardo Soares, el semiheterònim de Pessoa, deixava anar en el Livro do Dessassosego un aforisme o, potser, una divagació sobre l’interès de prescindir de les teories: “O sagrado instinto de não ter teorias”.
És clar que renunciar expressament a les teories no està massa ben vist en aquella part de la societat que s’autoanomena “culta”. Una altra cosa, és que aquesta minoria sigui conseqüent amb els principis que diu professar.
Claude Lefort, en les seves reflexions sobre Arxipèlag Gulag, assenyalava que massa sovint el prestigi d’una teoria s’acomoda amb una ocultació dels fets, la qual dona la feliç convicció de pensar en la utopia, ignorant el que es fa. Millor valdria, diu Lefort, observar els fets de prop que jutjar-los des de massa alt. 
Montesquieu observava ja en el prefaci de De l’esperit de les lleis (1748): “Jo no he extret els meus principis dels meus prejudicis, sinó de la naturalesa de les coses”. En el pròleg de l’edició catalana (Edicions 62, 1983), Jordi Solé-Tura sostenia que el baró de la Brède i de Montesquieu no es proposava fundar una teoria del poder polític, sinó que volia oposar el seu mètode de recerca de la veritat, als dogmatismes (la “massissa veritat” de Fiter i Rossell?) i a les concepcions teològiques de la societat i de la política. Quina coincidència temporal! Com un Manual Digest (1748) a l’inrevés!
L’anomenada teoria de la separació de poders és un bon exemple d’exhibició d’una bona consciència, amb una veneració impostada a Montesquieu, mentre que, en el dia a dia, gairebé tothom s’oblida i actua en contradicció d’ella, fins que es presenta l’ocasió per esgrimir-la contra l’adversari.  
No solament en el dia a dia, també en moments singulars, com són els processos constituents, no apareixen ni la lletra ni l’esperit de la teoria convencional dels tres poders. En la nostra Constitució jo no he sabut trobar cap proposta de divisió o separació entre tres poders en la qual aquests es complementin, s’equilibrin i es controlin mútuament; la Justícia està relegada al títol VII, en una llista que comença pels coprínceps (títol III), seguida del Consell, del Govern i de l’estructura territorial. Si fem cas a l’ordre de l’articulat, la Justícia estaria predestinada a ser l’aneguet lleig de l’entramat institucional andorrà. 
A les Constitucions dels països veïns tampoc s’explicita la teoria de la separació de poders; a França, el president de la República i el govern passen, en l’articulat, davant del poder legislatiu i l’autoritat judicial. A Espanya, la Corona va en primer lloc, seguida de les Corts generals i govern, amb el poder judicial just abans de les institucions territorials. És cert que els sistemes electorals dels dos països veïns, amb major pes de les minories, donen una major importància al legislatiu en la seva doble dimensió de control de l’executiu i de legislador. 
L’excepció a aquesta omissió doctrinal de la separació dels poders, la trobem a la Constitució portuguesa del 2005: el seu article 111 porta com a títol Separació i interdependència dels òrgans de la sobirania.
Observant –sense prejudicis teòrics– la nostra realitat, ens adonem que d’una manera progressiva, però imparable, l’Executiu s’ha cruspit, en menys de 30 anys, uns anèmics poders legislatiu i judicial. El corró de les majories –fruit de l’obsessió per la governabilitat del nostre sistema electoral–  ha enxiquit, no només la funció de l’oposició, sinó també els altres poders, relegats a legitimar les decisions i els actes de l’Executiu. 
Avui no hi ha ni equilibri, ni contrapesos al poder absolut de l’Executiu; un repartiment ponderat del poder és una entelèquia al nostre país. Haurem de seguir el sagrat instint de no tenir teories: “Montesquieu ha mort”, diuen que va dir Alfonso Guerra el 1985.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic