Quan l’Andrés Luengo em va demanar si volia fer una columna al diari, tot just havia mort David Bowie i em va posar com a exemple que aquella setmana la meva columna hagués pogut anar sobre aquella mort; posteriorment he fet algun article sobre morts insignes del món de la música –Prince, Leonard Cohen–, i això sense conèixer-los personalment.
Aquesta vegada faré el mateix, amb un músic més proper i un dels pocs a qui vaig demanar de fer-m’hi una foto, cosa que no acostumo a fer per allò del no molestar. El músic, cantautor per ser més específic, en qüestió és Pere Tapias, que va marxar dissabte, el dia abans de Sant Jordi.
El primer que vaig fer després d’assabentar-me’n va ser donar el condol a uns amics seus, els també vilanovins Copa Lotus, vaig enviar un whatsapp al Vidal Soler, que juntament amb el Bala, el Marc i el Xavi van gravar la gran Mil petons i un balancí i van fer una sèrie de concerts que van fer pujar en Pere Tapias de nou als escenaris.
Pere Tapias, més enllà de La moto, era un personatge seguit, el single de Moreno de la Fé volta per casa des d’abans que jo nasqués, i amb la meva germana no ens perdíem el Què vol veure? del circuit català de Televisió Espanyola, amb allò de la porta vermella i ell mirant pel forat del pany, on passaven vídeos de situacions estranyes que havien demanat els televidents per carta o postal.
Després d’això la ràdio; soc radioaddicte de sempre i el Tapias variades de Catalunya Ràdio em va acompanyar molts matins mandrosos de cap de setmana, d’aquells que se t’enganxen els llençols. Un programa que et feia llevar amb gana, ja que Pere Tapias (de nom real Joan Collell i Xirau) desprenia una passió fora de mida per la gastronomia, se li notava l’amor que tenia a l’alquímia culinària i li retia homenatge cada matí; un dia eren els musclos, un altre les truites o el bacallà, i la gent trucava per explicar la seva recepta com la millor de totes i ell els feia creure que així era, perquè era capaç de transmetre la sensació que li feia venir aigua a la boca.
Escric aquestes línies després d’haver estat a la cuina fent uns musclets amb crema, a l’estil bretó, que de ben segur haguessin estat del grat del bon jan d’en Pere Tapias, perquè crec que ell era més de menjar que de cuinar.
Com podeu comprovar, he destacat més la seva faceta com a comunicador i gormand que la de cantant, però deixeu-me que us recomani una cançó d’ell que sempre m’ha fet molta gràcia i és bastant paradigmàtica del seu estil irònic i picant. El tema és Era tan bon home i és al seu primer LP, Per a servir-vos.
Per cert, tinc un amic que busca una gorra de mariner com la que duia ell, si sabeu on pot trobar-ne una feu-m’ho saber.
Descansi en pau.
