Periodisme de resistència

“La seva obra revela la debilitat del periodisme de resistència que ha fet fortuna en l’època de Donald Trump: si els reportatges neden seguint el corrent de les xarxes socials i produeixen articles que danyen la reputació social de les figures públiques més odiades pels que més criden, les velles regles d’imparcialitat i obertura de mires poden acabar semblant impediments, més que no pas imperatius periodístics essencials”.

La cita, com explicava Àlex Gutiérrez al diari ARA dimarts passat, és del columnista del New York Times Ben Smith i forma part d’un dels articles que aquests darrers dies ha dedicat a Ronan Farrow, periodista d’investigació del New Yorker premiat amb un Pulitzer pels reportatges sobre els delictes sexuals del productor de cinema Harvey Weinstein, i que ha comportat una picabaralla entre les dues capçaleres.

Més enllà d’aquesta disputa i de les referències temporals a l’època de Donald Trump, la reflexió de Smith, malauradamant per a la professió periodística, es podria exportar i ser aplicable a molts d’altres indrets i, evidentment, també en el nostre petit racó de món. I és que la dictadura de la immediatesa imposada per les xarxes socials empeny massa sovint als professionals de la comunicació, sobretot als que tenen una ètica més laxa, a publicar informació no del tot verificada i poc contrastada, allunyant-se així del que Smith qualifica d’“imperatius períodistics essencials”. Imperatius que alguns obliden també quan es deixen seduir pels continguts, majoritàriament poc provats, de tota mena d’experts, i en tots els camps, que corren per les xarxes i que es reprodueixen sense massa miraments perquè aportaran visites i clics.