Complim 10 mesos de pandèmia. Mesos en els quals la informació no s’ha aturat, al contrari, sovint s’ha multiplicat perquè el virus no dona treva en cap àmbit. Els periodistes hem hagut de reaccionar i amotllar-nos a la situació tan bé com hem sabut. Transmetre moltes dades, informacions sovint contradictòries i gestionar situacions que no són gens fàcils ni agradables. Alhora, des de l’inici, hem hagut de decidir què fer amb totes aquelles veus que anaven a contracorrent dels discursos oficials. Algunes fins a l’extrem negacionista i que ara s’han aixecat com a ferms antivacunes. Quin paper hem de jugar els mitjans davant de tot això? Hem de donar veu a tothom per igual? Hem de confrontar els seu discurs, sovint sense arguments de pes, amb dades científiques i rigoroses? Tenim els mitjans per fer-ho? Fa dies que hi dono voltes i cada vegada tinc més la sensació de trobar massa exemples, a prop i lluny, dels que han decidit vendre’s al clic fàcil, al nombre de visites i comentaris que es generarà oblidant-se de la responsabilitat que tenim com a transmissors d’informació i generadors d’opinió pública. Sentia fa uns dies la periodista Neus Tomàs del Diario.es recordant com els mitjans nord-americans donaven veu a Trump només perquè donava audiència. I tots hem vist com ha acabat la gracieta, amb un assalt al Capitoli. Tomàs deia també que “la llibertat d’expressió permet opinar, però no vol dir que totes les opinions siguin respectables”. Fa pensar, però crec que té raó. I la nostra feina també ha de ser aquesta, destriar i combatre les mentides. Perquè si no, quan la cosa es desborda, també hi tenim part de responsabilitat.