Periodisme o clics miserables

Acostumo aquests dies infausts a fer el primer mos del dinar en companyia de Josep Corbella. Solia llegir-lo a La Vanguardia, esforçant-se per posar la ciència a l’abast dels nostres caparrons, una mica de llum sobre tanta ignorància. Tècnics, experts, científics, posen una veu endreçada enmig de la cacofonia diària. Però estàvem enlluernats pels tertulians omniscients i el galliner mediàtic. Ara hem reorientat les antenes. Si es manté, serà un guany en aquest món nou que ens vaticinen. Entre les víctimes col·laterals del coronavirus, alguna no serà plorada: aquest periodisme que ha fet fortuna durant, diguem-ne, l’última dècada, el amarillismo de tota la vida que la reconversió digital ha portat a l’extrem. M’explicava un amic, angoixat, que a la redacció on treballava havien instal·lat una profusió de pantalles per seguir segon a segon els clics que els lectors feien sobre cada notícia, article, entrevista. Això desfermava una competició embogida entre els periodistes per col·locar les seves entrades a dalt de tot del rànquing. No els culpin, s’hi jugaven la feina, és el periodisme del clic miserable. L’estratègia, és clar, és apel·lar als baixos instints, a la grolleria, la bestiesa que proporcioni el titular més cridaner. Dit per boca del director d’un mitjà: “¡Si he de posar la polla de Nacho Vidal per atreure visites, ho faré.” Sic. És d’una manca d’ètica i estètica còsmica, però que tants adeptes ha sumat. Entre periodistes, però també entre lectors i televidents. Al final, són vostès qui trien on informar-se. Al ratolí, al botó del comandament a distància, hi tenen el poder. Mirin a veure què volen. Jo vaig a escoltar-me el Corbella. Bon profit.