Però, on és la neu d’antany?

En els quinze anys que vaig anar al meu col·le, crec que van ser dues les vegades que ens van enviar a casa per decret. La primera va ser el migdia que Samaranch va treure el paperet i va dir que els Jocs Olímpics del 92 anaven a Barsalona. Devia ser el 1986. El professor Ávila, que intentava sense gaire èxit ensenyar-nos a fer integrals, derivades i coses d’aquestes, va posar la ràdio, tota la classe ens vam reunir al seu voltant (aleshores érem 45 per aula!) i quan Samaranch va haver-ho dit, ell va parlar: “A casa a celebrarlo”. La segona va ser l’única vegada que vaig veure nevar a Barcelona. Era un fenomen tan extraordinari que a la tarda ens van donar festa. En fi. Hi he pensat aquest matí mentre queia la gran nevada: de tota aquella munió de nens que van ser els meus companys de jocs i de classe, tan sols mantinc cert contacte amb el Josep, l’únic vincle que m’uneix a la meva primera vida. Bé, i també amb el meu amic Joan, a qui amb sorpresa i perplexitat vaig retrobar lustres després a Andorra: treballa a la competència. La resta s’ha fos en el temps com llàgrimes a la pluja, i no sé si el Javier, incansable company de Subbuteo, serà avui el biòleg que somiava ser, ni si el Rubèn es va convertir en el gran esgrimista que apuntava, ni com li va anar al Diego, que un bon dia va emigrar a Austràlia. O el Sergio, que predicava l’abolició de la propietat privada: teníem 16 anys! En dies com avui, mentre veig com neva sobre el pont de la Tosca, m’agradaria tornar al pati del Sant Miquel, totes les classes perfectament formades, esperant que el director donés l’ordre: “¡Amáos en todas partes!” Nosaltres responíem “¡Siempre!” i començava la batalla campal. On sou, amics meus?