Recuperar la normalitat, tornar a la vida de sempre, fer les coses com abans. Un anhel compartit. Per tota la Gàl·lia conquerida? No! En algunes ments queden aïllats poblats d’irreductibles que han vist l’oportunitat de deslliurar-se del jou opressor. Gent que s’interna novament en el tràfec quotidià, les innecessàries reunions, les prescindibles trobades amb persones prescindibles i pensa: però la normalitat era això? No hem après res? No hem canviat en res? No hi ha opció de millora? Ningú no ha percebut que el trànsit al país és més insofrible que mai? Déu meu senyor, quin patiment horrorós! Em meravellen les riuades de turistes que després d’una –suposem– llarga setmana laboral se sotmeten pacientment –o no, però s’aguanten– a les llargues cues d’entrada i sortida, a la de passar per la capital, la d’accés a Canillo, la de creuar la Massana... Segueixo? I em meravella també que els no menys pacients ciutadans desembutxaquem sense dir ni piu morterades de pasta per construir veloces carreteres... que acaben en un embús a la garita de la frontera o uns metres avall. Perdó per la suprema ignorància, però hi ha diners per fer costoses infraestructures que acaben resultant inútils perquè no hi ha uns calerons per pagar les hores d’algun agent de reforç i fer que el pas flueixi? Quin és l’obstacle invencible?
Ciutats intel·ligents. Urbanisme per a les persones. Vida en lloc del fum, el soroll i la brutícia que són el signe de l’antiga normalitat. No crec que siguem només uns quants irreductibles els que no hi volem tornar.
