Quan algun bé té un valor de mercat que augmenta d’uns 500 dòlars a més de 50.000 en cinc anys, sol atreure una mica l’atenció. Va ser el cas de la moneda virtual Bitcoin, i de manera prou lògica també ho ha estat d’una de les tecnologies que fa servir, el blockchain. Avui, no manquen els suposats entesos que només tenen la nova paraula a la boca, tot presumint d’un coneixement arcà que els distingeix del comú dels mortals. Salvant les distàncies, seria una mica com els fabricants de pólvora a finals de l’època medieval: lleugerament presumits. La realitat és que el concepte no és tan complex com es pot presentar, cosa que passarem a demostrar a través d’un exemple senzill.

Imaginem l’estat de comptes d’una empresa. Tenim una posició inicial, les aportacions dels socis, i una sèrie de moviments al llarg del primer any. A partir d’aquestes dades, podem calcular el seu balanç a finals del primer exercici. Emprant el balanç del primer exercici i les operacions durant el segon any, podem calcular el balanç a finals del segon exercici, i continuar fent així al llarg de l’existència de l’empresa.

En termes de blockchain, cadascun d’aquests balanços successius conjuntament amb les operacions que el va generar constituiria un bloc. Si mai volguéssim fer una auditoria d’aquesta comptabilitat, a partir de l’estat inicial podríem verificar la correcció de cada bloc, i així successivament la totalitat de la seva comptabilitat i podríem validar l’exactitud del balanç final presentat. Aquesta tecnologia es pot aplicar de la mateixa manera a qualsevol procés que comporti un estat inicial, unes operacions, i un estat final que es pot calcular a partir dels anteriors.

Quan la totalitat dels blocs és públic, el blockchain és conegut com a “obert” i qualsevol persona podria accedir a aquestes dades i procedir a fer-ne l’auditoria, cosa que podríem comparar als comptes d’una entitat pública o administració. Però pot ser que la informació es mantingui confidencial (en principi, no hi ha cap obligació que sigui oberta) i aleshores es podria comparar a la comptabilitat d’una empresa privada. Els blockchains de les principals criptomonedes solen ser oberts, de manera que qualsevol pot seguir totes les transaccions que s’han fet al llarg de la seva història.

La principal dificultat d’aquest sistema és la següent: qui certifica que les entrades modificadores que s’han incorporat en un bloc són correctes? En una criptomoneda, això és especialment crític perquè si es poden modificar posteriorment, això vindria a ser que una persona es podria desdir d’un pagament ja efectuat. Cal un mecanisme per certificar que, una vegada entrada l’operació, no es pugui desfer. Un blockchain pot tenir una entitat que la controli (per exemple, un banc) i aleshores és aquest qui certifica si s’ha produït realment aquesta operació, i ho visa amb la seva signatura digital. Però, en un blockchain distribuït com ara la majoria de les criptomonedes, es vol que no hi hagi cap autoritat central. Cal que alguns participants facin aquesta verificació i certificació. Si la majoria dels participants estan d’acord que l’operació va tenir lloc, aleshores el bloc es tanca i es comença a treballar sobre el següent. En cas de desacord, hi ha mecanismes de decisió, que pot ser tan senzill com una votació. Per donar un valor a la seva tasca, els participants que fan la certificació en un blockchain distribuït cobren un percentatge de cada transacció.

A partir d’aquesta base, la tecnologia del blockchain es pot aplicar de manera molt senzilla, o més complexa. Les situacions més enrevessades són les de les criptomonedes pel fet que cal atribuir algun valor intrínsec a un valor purament digital. De moment, se sol fer obligant la persona que vol encunyar noves unitats de moneda a fer alguna feina prèvia, com pot ser resoldre problemes matemàtics difícils. És només d’aquesta manera que s’accepta l’operació de creació de noves unitats (a partir del no-res) com a modificadora vàlida del següent bloc dins la cadena.

Tot plegat no era tan complicat, oi que no?