¿Però per què no t’agrada la ceba?

Hi ha preguntes que tenen respostes evidents, d’altres que no tant i d’altres que tenen una resposta que no saps per què és evident. Són aquelles qüestions que sense parar-t’ho a pensar saps perfectament que t’agraden o no, saps si les comparteixes o no, o simplement saps si mereixen la pena o no. És com aquella pregunta de si t’agrada la ceba o no. Es respon rotundament amb un sí o amb un no. No té retop.
I quan davant d’una truita de patates amb ceba, no n’agafes perquè no t’agrada la ceba (no és el meu cas...), la majoria no t’entén: ¿com és que no t’agrada la ceba? Prova-la, fes el favor, ja veuràs com t’agrada... Però no. No t’agrada i ja està. ¿Es pensen que de cop t’agradarà aquesta bulbosa liliàcia o què?
Quelcom de semblant passa quan em demanen què hi trobo, a pujar muntanyes. Podríem dir que la muntanya és com la ceba, o t’agrada o no. Entenc perfectament que hi hagi gent que no comparteixi la mateixa passió que jo, o que simplement no entengui allò que representen les muntanyes per a mi. Però m’agraden, m’apassionen. És així i no sé com explicar-ho. Tampoc pretenc que aquells que m’envolten sentin el mateix que sento jo quan hi sóc, tot i que, ho reconec, m’agrada compartir el que sento amb ells i fins i tot em fa feliç que s’aventurin algun cop amb mi. Els atabalaré amb explicacions sobre les glaceres, la morfologia, la forma de la vall..., però segur que no podré explicar què sento quan sóc allà dalt amb paraules. Però se’m nota a la cara i en el to de les meves explicacions, diuen, que estic en el meu entorn preferit.
Entre els muntanyencs s’utilitza sovint una sèrie de frases que resumeixen perfectament aquesta inexplicable passió: ¿per què puges muntanyes? Doncs perquè són allà! O aquella que diu que pujar a un cim no és res més que la conquesta de l’inútil. L’alpinista francesa Chantal Maudit intentava donar una explicació a la seva passió: persegueixo la felicitat i la muntanya respon a la meva cerca. Fins i tot l’escriptor Michael Ende, a La història interminable, escrivia en aquest sentit que les passions humanes són un misteri: aquells qui es deixen arrossegar per elles no poden explicar-se-les i aquells qui no les han viscut mai no poden comprendre-les. Hi ha éssers humans que es juguen la vida per pujar una muntanya. Ningú, ni tan sols ells, poden explicar-se realment per què...
I és que, de fet, ni alpinistes, ni escriptors ni persones corrents com jo podem explicar per què sentim passió per les muntanyes, com tampoc aquells saben explicar per què no els agrada la ceba. No ho tries igual que no tries el color del teu cabell. És així. Un cop t’enganxa, necessites anar-hi sovint. La teva vida pot gaudir de tots els elements que conformen la felicitat però has de pujar-hi igualment. És com si et completés com a persona. Si hi deixes d’anar per les obligacions ineludibles del dia a dia comences a trobar-la a faltar, és com si tingués un magnetisme que acabarà atrapant-te sense saber com ni per què. Alguns hi troben un repte, d’altres un moment de desconnexió de les preocupacions quotidianes, d’altres hi tenen el millor terreny de joc per a la seva pràctica esportiva, d’altres hi posen els peus per la seva bellesa o el seu interès científic... Però per a alguns com jo la muntanya és un luxe per a l’esperit i un recurs per a l’ànima, és la meva poesia, com deia l’humanista francès Georges Sonnier.
A alguns de nosaltres, ser allà dalt ens fa sentir part d’aquell entorn alhora que una estranya sensació de petitesa i de respecte ens envaeix, i un sentiment d’inferioritat, sovint més que incòmode, ens fa sentir contradictòriament atrets per aquell gegant. És una relació particular la que s’estableix entre ella i tu, poc equilibrada en la relació de forces, cert, però així és i així ha de ser.
Queda clar en aquestes ratlles que costa molt explicar amb paraules per què ens agrada allò que ens agrada. Però potser la màgia de les passions, quan el que ens agrada se’n torna una, està exactament en això, a no saber ni poder explicar-les. Només gaudeixen de la seva intensitat a dintre d’un mateix. Allà es manifesten, a través d’un mateix i per un mateix.