Una de les cosetes que més ens sorprenia als que vam aterrar per aquí als 90 era la inexistència del concepte cua. Aquelles cues quilomètriques, hispàniques, de passar-t’hi mig matí per la més mínima gestió: el DNI a la comissaria d’Enric Granados, per exemple. Aquí, en canvi, hi havia quasi més taules -cadascuna amb el seu funcionari, és clar- que no ciutadans esperant. Una altra era la cordial benvinguda, aquella amable revisió mèdica, prova de la Sida inclosa, que havíem de superar per ser declarats aptes. O dignes, no sé ben bé. També, la relativa neteja de places i carrers, sobretot si venies de la Barcelona preolímpica, tot i que en aquest aspecte les coses han anat francament a pitjor. I el detall pintoresc que aquí els urbanus no semblaven pròpiament agents de l’ordre: no duien pistola ni porra, quasi com si fossin bobbies! Ens quedàvem també jurídicament perplexos per les penes a què un s’arriscava si l’enxampaven amb uns gramets de costo, cosa que tenia un efecte dissuassori gens negligible: qui no ha dit que no en un pobre autoestopista que feia dit a la rotonda de la Seu per por que no portés al damunt gènere indesitjable? Aquesta perplexitat no ha fet més que augmentar en temps més o menys recents. Recordin la senyora de la neteja que va furtar uns centenars d’euros a l’edifici administratiu i va acabar a la Comella, per no parlar dels 22 mesos de presó preventiva (!) que s’ha hagut d’empassar Joan Pau Miquel. Tot això ve a compte, és clar, del cas Gil i dels dos anys que li han caigut a l’excònsol laurediana. No serem nosaltres, pobres profans, els que dubtarem dels ajustadíssims arguments de l'honorable senyora batlle. Però a casa no acabem de tenir clar que malversar uns milers d’euros costi quatre mesos ferms i que en canvi puguis engegar quatre trets a l’Obac i anar-te'n l’endemà a casa, tan tranquil. És ben veritat que la justícia és cega. Sembla que massa i tot, de vegades.
