Va fer una miqueta de trampa l’altre dia la ministra de Cultura quan intentava justificar –sense gaire convicció– l’exempció dels residents passius de l’obligació d’acreditar un nivell mínim de català. Al·legava Bonell que no tindria gaire sentit exigir-lo en un padrí que vingués a ingressar a Clara Rabassa, per exemple, i que no es podia fer passar tothom pel mateix sedàs. La trampeta òbvia és que ningú no estava pensant precisament en una padrina desvalguda quan demanaven pels residents passius. Però n’hi ha una altra de menys evident: que aquesta lloable i exquisida atenció al cas particular s’ha deixat absolutament de banda quan els obligats són els treballadors que renovin el permís de sojorn i treball. Aquí sí que val el boc gros i apa, tots al mateix sac, treballin o no de cara al públic, i portin un, cinc o vint anys entre nosaltres. D’acord, no es pot dir que trenta horetes de classe en un any i aprendre a donar la salutació inicial en català sigui un requisit extraordinari. De fet, al cap d’un any caldria molta força de voluntat per no saber dir: “Bon dia, què vol prendre?” Però si això val per al cambrer i la dependenta, per al peó i l’administratiu, encara més per al resident passiu, que per definició i per naturalesa disposa de mooolt més temps lliure per aprendre quatre nocions bàsiques. La ministra no va dissipar la perplexitat que genera l’exclusió dels residents passius, però tampoc la dels treballadors amb sojorn i treball per compte propi –youtubers i similars– a qui de nou cal pressuposar més disponibilitat temporal que a l’humil currelo. Per no parlar dels fronterers. Ells tampoc: per què? Que no hi ha mitjans? Doncs esperin a tenir-los. O comencin pels altres, que són menys, probablement més llestos i segur que ho entendrien. O tots moros o tots cristians.
