“El conte i la il·lustració són molt bonics, però no m’agrada aquesta versió. El llop es menja  la Caputxeta i després li tallen la panxa i la’n treuen però ningú es recorda de l’àvia; es veu que la digereix”, li vaig dir a la bibliotecària quan tornava el llibre. La bibliotecària em va respondre que era la versió antiga. Ostres! Doncs no la recordava. Intento fugir de certs clàssics, i de Disney, però la dualitat del bé i del mal és present en molts d’altres. Al llop li sol tocar el paper de dolent, però en L’últim llop de la Cerdanya l’apreciació sobre el pobre animal canvia totalment. No són ximpleries. És important perquè després els esquemes també es creen amb aquesta dualitat del bé i del mal, del fort i del dèbil, del guapo i del lleig. On hi ha la veritat? I el pobre Patufet, que per ser tan petit ha de patir als budells del bou. Doncs a la vida n’hi ha d’alts i de baixets. I no sempre han de guanyar les princeses i els cavallers; els nans, la gent normal, guapos o no, també hi tenen dret. Que després parlem d’integració i tot això, però si des de menuts els anem gravant al cap certs missatges... I aleshores elegeixo en Teo, perquè no té per què passar cap risc, perill o mort. Va al mercat, fa esports, juga amb els amics i viatja per Catalunya. O en Callou, que va al teatre, al parc de bombers o al dentista, perquè les emocions i els judicis ja vindran més tard, no cal que ens hi avancem. També pots triar en Mic, que no té una vida tan normal però que amb la imaginació juga i viu aventures sense assenyalar ningú. Per tant, deixem que des­envolupin la seva imaginació sense prejudicis: bons i dolents, alts i baixos. Perquè en Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar. Mac Mec Mic...