Malgrat no tenir cap consanguinitat, els tiets que més anomena i estima el meu fill es diuen Òscar i Eloi. Són parella i ells també l’estimen com un nebot més, tot i que cadascun en té per part dels germans; a ell també és el que més veuen. Com diu la frase, “la família és fer-se”. I la família ja no és aquell concepte tancat i regit per uns patrons. Com tot, evoluciona, com també ho fa la societat, l’educació. El bé i el mal ja no són el blanc i el negre. Allò que està permès i allò que és pecat. La interpretació tancada d’un text sagrat ja no hi té cabuda. La frontera és quan es traspassa la llibertat de l’altre, quan s’envaeixen els drets de l’altre. El respecte és la clau. De petita anava a missa i em confessava per dir-li a aquell home que es trobava dins la caseta de fusta que em barallava amb les meves germanes i que havia fet enfadar ma mare, o havia furtat algun albercoc al camp. Això eren pecats, perquè sabia que estava malament, que potser no les havia respectat. Era l’educació religiosa que m’havien donat a casa. Però mai m’havien dit que l’amor entre dues persones podia ser pecat. A qui fa mal que dos homes o dos dones s’estimin, facin l’amor i formin una família? A aquells que per portar sotana es neguen a fer l’amor i promulguen un amor incondicional a un Déu que vol el bé per a tots? Primer, que si és una malaltia, després, que si és conseqüència de la manca d’amor patern, ara que si és un pecat gravíssim. Per sort, el meu fill pot veure que l’Òscar i l’Eloi no pateixen cap trauma ni estan malalts. Per sort, ell tindrà una educació de colors. Per això hem de frenar els vestigis franquistes, l’homofòbia. Prou dels Xavier Novell i dels Custodio Ballester. Prou. Avancem.
