Tot just fa uns dies de la darrera edició d’Eurovisió i sembla que les aigües s’han calmat. La gala celebrada a Basel va tenir prop de 160 milions d’audiència al món mundial, així com les habituals dosis de polèmica. En nom d’Espanya hi havia la Melody, apadrinada en el seu moment ni més ni menys que pel Fari. No tinc criteri per valorar els 37 punts aconseguits, però sempre seran millor que els 0 de Remedios Amaya el 1983, amb “Quién maneja mi barca”. Què me'n dieu? No sabeu de què parlo? Doncs per algun motiu serà.
Chez nous no va mirar-ho ni Cristo, i val a dir que de petit jo juraria que no ens el perdíem mai, com segurament succeïa a la resta de llars del continent i més enllà. A veure, que ningú no s’equivoqui –a casa el tema no era en absolut el resultat de res que s’assemblés a cap exercici de democràcia: la iaia triava i els altres callàvem. Tanmateix, val a dir que l’oferta televisiva no era gaire generosa, i si dissabte a la nit no t’empassaves el certamen havies de conformar-te amb el que hi hagués a l’UHF, TVE2, si és que es dignaven a emetre res. Ai, quins records, la sintonia, amb la caràtula estàtica de TVE i les notes sonant: Na-ni-no na-ni-no niiii-no-niiii, na-ni-na-no-ni-no-niiii... Guayominí, truà puan. I José Luís Uribarri, mític presentador dels 70 que sabia conferir-li a l’esdeveniment l’èpica necessària, igual que després ho faria José María Íñigo, un altre nom llegendari del periodisme audiovisual patri. L’esquer, des que en tinc memòria, sempre era el mateix: la victòria el 1968 del La, la, la, la de Massiel –composta per l’incombustible Dúo Dinámico–, que va omplir-nos d’orgull nacional i va fer les delícies del règim: en castellà, no en català com volia el melenut del Serrat. No t’explico el curs següent, amb Vivo cantando de Salomé. Dos sin sacarla, que deia un amic. A partir d’aquí la geopolítica va canviar de signe, o alguna en devia passar: a les convocatòries següents les conegudíssimes (!) cançons de Braulio, Trigo limpio o Jaime Morey –clar, home, el Jaime!– van menjar-se els mocs. Fins que Rodolfo Chiquilicuatre va rescatar-nos de la mediocritat. Perrea, perrea!
Algú argumentava que allò era una presa de pèl de primeríssim ordre i que no s’hauria d’haver permès. No era pas, però, l’únic a haver fet una proposta similar: tres anys abans l’inclassificable Alf Poier, un híbrid entre Albert Pla i Pablo Carbonell –no és poc dir– representava Àustria amb la peculiar Weil der Mensch Zählt. Una altra pallassada, per a segons qui. Però, vejam, potser el concurset ja no dona per a més, i posats a fer el gilipolles és millor fer-ho a consciència. Som-hi totis – "Uno: el brikidans; dos, el crusaíto; tres, el maiquelyason..."