La democràcia implica expressar-se lliurement en desacord a nivell polític quan qualsevol considera que alguna cosa està mal feta. De fet, el pas per on gairebé tothom comença, és fer entendre a qui mana que hi ha assumptes que es poden resoldre de maneres òptimes, fet que afavoreix tant a qui mana com a qui rep les conseqüències diverses de les decisions preses. A partir d’aquí, tot és gradual, o bé anem cap al cantó en què el consens és real, o un nom bonic que serveix de màscara per tapar actituds personalistes. 

La passada legislatura en què, sense ironies, vaig tenir l’honor de servir la meva parròquia, Escaldes-Engordany com a conseller d’accessibilitat, vaig ser víctima, en primer lloc, d’aquest tarannà personalista i oportunista de Gili. Ella, juntament amb alguns altres consellers i la secretària general actual, van ser força insistents en el fet que hauria de dimitir si estava estudiant fora i no podia assistir a les juntes, després de decidir, sense solta ni volta, que s’havia acabat allò d’assistir a les juntes de forma telemàtica quan per a mi, allò era una mesura d’accessibilitat. Curiosament, els membres de la minoria, amb qui tenim visions oposades en molts punts, en tot moment em van expressar el seu suport a l’hora de realitzar les dues tasques mentre el missatge que rebia per part de la majoria era que l'oposició feia preguntes sobre les meves absències a les juntes i d'algun Consell de Comú al qual avisava amb temps que hi faltaria. Cosa poc lògica, perquè alguns consellers ens absentàvem d’algun Consell de Comú; allò es deia en veu alta i la sessió prosseguia sense més. Ningú mai va sortir en la meva defensa, si més no, no davant meu, i ho entenc, en part. És increïble el poder que una sola persona pot tenir sobre altres nou, d’una banda de convicció, i d’altra de coacció. Només amb el poder de la figura i el que representa. Acabàrem sent els cinc proscrits, els consellers que decidírem portar-li la contrària per diversos motius i amb pràcticament la mateixa conseqüència: gairebé tots apartats. 

Ens trobem ara amb el cas David Pérez, conseller de l’actual majoria que ha estat apartat per aparents incompatibilitats entre ésser membre de la junta directiva d’una empresa que gestiona aparcaments i ser a la vegada conseller comunal. És molt estrany que aquesta informació s’hagi descobert per part de casa comuna a dos anys d’haver començat l’actual mandat. Dos anys! Sí, d’acord, a casa comuna hi ha molta feina a fer, i encara n’hi hauria menys si, en lloc de crear places adaptades al gust, només es fessin edictes que servissin estrictament per seleccionar personal qualificat. Me’n queixo, d’això, perquè ja no soc conseller, i avui em menjo queixes que no em pertoquen jurídicament parlant. Ara bé, a la gent que em comenta els neguits, me l’aprecio i me l’escolto de gust per la relació de barri; d’això ja en parlarem un altre dia que de material vaig servit a l’hora d’escriure articles!

Tornant a Pérez, és també molt estrany que se l’exclogui de les seves funcions ara mateix. Com bé apunten diversos mitjans, va participar en la manifestació contra la censura imposada per Gili que, recordem, encapçala una majoria anomenada Consens, sobre una exposició d’art censurat que havia d’estar exposada a l’Espai Caldes durant l’estiu. Es va retirar per què la cònsol va decidir censurar una obra publicada per una revista satírica francesa després d’haver patit els atemptats fruit d’una portada anterior. El Comú no només va perdre 70.000 euros i la credibilitat davant del comissari de l’exposició, sinó que va faltar al respecte de les persones de l’equip de cultura i al seu temps de treball que és irrecuperable.

Ara castiguem a l’infidel: Donald Trump i Stalin estarien orgullosos! De debò han hagut de passar dos anys per trobar una incompatibilitat? O és que piquen el desacord i la desobediència? Ai, les nacionals!