Queda poc per a la gala dels premis Oscar, i estic fent (o almenys intentant-ho) un recorregut per totes les pel·lícules al meu abast per veure com està el pati. Fa uns dies vaig veure la pel·lícula nominada Ma Rainey’s Black Bottom, pel·lícula de George C. Wolf que aspirava a unes quantes estatuetes. No farem la feina dels crítics de cinema, ja tenim prou de parlar de teatre. Encara que és veritat que particularment aquí podríem anar a mitges. La pel·lícula està basada en l’homònima obra de teatre d’Agust Wilsony i té moltes peculiaritats que l’apropen al gènere teatral (espais, temps, unitat d’acció).
Dins de les nominacions, les que destaquen són interpretacions (magnífiques) de Viola Davis que construeix, que dona vida a la cantant de Blues Ma Rainey, i la de l’actor Chadwick Boseman, que interpreta el descarat Levee, trompetista de la banda.
El que em porta a escriure sobre la pel·lícula és un pensament paral·lel que fa dies que em ronda. No és un tema nou, el revisionisme històric cultural, però no deixava de fer relacions. Fa un temps les plataformes que oferien Allò que el vent s’endugué es plantejaven un reajustament, i deixar fora a la pel·lícula per la visió bonista de l’esclavisme i com es dibuixava el món meridional. Ma Rainey... és una pel·lícula que també reflecteix el món racista i posa en boca dels seus personatges, principalment afroamericans, els problemes que tenen pel color de la seva pell.
Tornem al revisionisme. Llanço el dubte, el tema (o comparteixo la inquietud) de quin és el punt d’inflexió. Als meus alumnes els intento fer pensar en l’important que és la bona construcció del personatge, independent de la seva raça (i de vegades del seu gènere) i debatem sobre l’avantatge que ens porta el món anglosaxó a l’hora de no mirar el color de pell d’un actor per interpretar un personatge.
Dos exemples: un Hamlet i un Aquil·les amb actors afroamericans. No hi ha problema. L’encasellament ha existit sempre, per físic, per accent, per raça, o per gènere. Hem d’oblidar-ho, això està clar. Donar l’oportunitat al fet que tots els actors i actrius puguin aspirar a tots els personatges possibles... O no?
El revisionisme ens diu que no podem tolerar avui arguments que es van donar ahir, que cal posar cartells abans de les pel·lícules, advertint el contingut possiblement racista dels Aristogats o que algunes de les clàssiques pel·lícules de dibuixos animats que tots hem vist en la nostra infància ara han d’anar a la secció d’adults, o que un personatge només el pot interpretar un actor/actriu que compleixi amb les mateixes característiques que el paper a interpretar: raça, tendència sexual, gènere per evitar la discriminació. Em crea incertesa.
Des de les classes de teatre apostem per la diversitat i la possibilitat magnífica de no posar límits a la imaginació, d’oblidar rols clàssics perquè des dels més petits puguin assumir protagonisme sense pensar si són heroïnes o prínceps. Qualsevol que s’ho proposi hi arribarà. Però també penso que hem de deixar que cada moment ens parli i cada època ens expliqui, que hi ha personatges de colors, races i gèneres que està molt bé que siguin així. Canviar i evolucionar és el millor que ens pot passar, però de vegades la revolució talla caps de més.
