Personatges: Rosalia Gener (I)

La vida de les dones andorranes no era gens fàcil a inicis del segle XX, i la Rosalia Gener, de Canillo, n’és un bon testimoni. Vaig tenir el gran plaer d’entrevistar-la el 1998, quan ja tenia 90 anys, i paga la pena endinsar-nos en el coneixement de les vicissituds viscudes pels nostres avantpassats. 
A la Rosalia Gener, als 6 anys, ja l’enviaven cap a una borda de la Vall d’Incles a cuidar bestiar i on s’estava tota sola a la nit. Plorava desesperada guaitant des la finestreta si venia algú, sabent que no hi pujaria ningú. En temps de collita de trumfes, es llevaven a les 4 del matí, amb la xartella al coll i tot el dia de morros a terra, com deia ella. 
Els pares eren el Jaume Generde Cal Gabatxai i la Francesca Estany. En aquella època hi havia feina a viure i les mestresses de casa sovint havien de posar una dotzena d’ous de costat o un conill per comprar altres productes de necessitat. De ben petita la Rosalia havia sentit dir a la seva mare: “les mestresses de casa han de parar taula a los homes que marxen a treballar de bon matí, no los pots pas dir avui no tinc per posar a l’olla, no tinc fideus.” Era un bon mal de cap i s’havien d’espavilar com podien per tenir un duro per comprar arròs o fideus. Els vilatans baixaven a Andorra la Vella a buscar vi, bacallà, sardines i altres aliments que carregaven a coll fins a Canillo. Si la casa era més rica, enviaven els mossos que tenien tot l’any o els dallaires. A casa de la Rosalia tenien patates, ous, gallines i conills. Una altra manera de guanyar-se la vida era fer el contraban, però sovint perdien la vida al port degut al mal temps i a la primavera els trobaven allà a sota de la neu. Marxaven amb el pa, la bota de vi a l’esquena i es gelava tot a la seva esquena. Els que tenien la sort de sobreviure havien d’estar alertes de no perdre el fardo, ja que els gendarmes els esperaven. Si ho perdien, la seva situació de pobresa s’agreujava. 
El pare de la Rosalia tractava amb bestiar de llana i li havien dit que el Riberaygua tenia ovelles per vendre. Van fer el tracte i es va emportar 3 ovelles. Com era usual a l’època, els tractes es feien de paraula i es pagava posteriorment. En marxar, el Riberaygua va començar a donar-li voltes al cap i va pensar... “aquest home, si és de mala fe, no teníem cap testimoni, no teníem cap paper, ell podia dir que me’ls havie pagat, jo diré que no i qui en serà cregut?”. El dia en què Ventura va tornar per pagar no hi va mancar ni 5 cèntims i li van fer saber que si tornava, podia tenir la certesa que a Cal Riberaygua, que era una casa important, li confiarien tot el que volgués. En una altra ocasió va vendre un pollí a algú d’Escaldes i li van donar les pessetes embolicades dins d’un paper i es veu que n’hi havia més del que havien estipulat. Aquella gent s’havia confós i van córrer cap a Canillo, on van trobar el Ventura a la cort. En Ventura no havia obert el paper amb els diners  ien comprovar que s’havien equivocat els va tornar els diners. Eren d’altres temps...