Karl Marx, en el seu escrit Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel, publicat el 1844 al diari Deutsch-Französischen Jahrbücherher, ens va regalar una frase que posteriorment seria analitzada fins a la sacietat: “La religió és l’opi del poble.”

Però aquests anys ja queden molt lluny. Som al segle XXI, vivim en un món completament diferent i, com que necessitem inventar-nos drogues noves, hem substituït la religió (encara que no a tot arreu) per una cosa molt més banal: el futbol.

El futbol és un esport que aixeca passions, l’esport rei, com l’anomenen, ja que probablement és un dels que més diners mou al món. I com a tal és un fenomen de masses.

Les masses tenen una particularitat: una persona que forma part d’una massa deixa de ser independent, és més, se subordina al grup al qual pertany. És aquí que l’home deixa de banda les seves responsabilitats, ja que els sentiments l’uneixen a un conjunt que s’expressa de forma anònima, i perd la noció del que està bé en termes de civisme. A més, a certs països (soc argentí, i els asseguro que sé de què parlo) el futbol és una passió que s’utilitza per canalitzar frustracions, i això no fa més que agreujar la situació.

Llavors es perd la perspectiva de la realitat i és quan assistim a esdeveniments com els succeïts fa poc menys d’una setmana a Mallorca, on els pares de dos equips d’infantils van acabar en una baralla enmig de la por i el desconcert de mares i nens. El mateix acaba de passar aquest cap de setmana en un partit de juvenils entre l’FC Andorra i el Prat, a la Borda Mateu.

És aquesta pèrdua de perspectiva la que genera tots aquests fets. I són els mateixos pares els que normalment s’obliden que el que estan veient és un partit de nens i no la final de la Champions entre el Reial Madrid i el Barcelona.

Però lamentablement, això passa a tots els nivells, al cap i a la fi la massa és massa aquí i a la Xina. Només n’hi ha prou d’anar cada diumenge a la Lliga andorrana per veure la gent acarnissar-se amb l’àrbitre, com si estigués en joc la final d’un Mundial.

El futbol és una passió i està bé que així sigui, però això no té per què generar violència.

Perspectiva, senyors, no és tan difícil. La Lliga andorrana és una competició amateur, els jugadors han de demanar permís al seu lloc de treball quan van a jugar amb la selecció. I probablement el més significatiu de tot: és la Lliga d’un país que, sencer, no omple el Camp Nou.

Perspectiva, senyors. I una reflexió per als pares: els seus fills NOMÉS juguen a futbol per divertir-se, o almenys això haurien d’inculcar-los vostès. Els seus fills no són, i probablement no ho seran mai, ni Messi ni Cristiano Ronaldo. Ni aquí, ni a la Xina.