Perspectiva, revisionisme, perplexitat

Francament –i ja sé que algunes de les properes em renyareu i les distants arrufaran el nas amb disgust– començo a estar saturada de la perspectiva de gènere. De la contínua revisió de la història, la literatura, la música, l’art, amb perspectiva de gènere. Poseu-vos, va, amb un tostonàs –glups, perdó– com Guerra i pau i deixeu-me, això, en pau. M’esgota haver-m’ho de mirar tot amb ulls de dona.Amb quins ulls m’ho hauria de mirar? De peixet? Em cansa anar pel món proclamant “soc dona, soc dona, soc dona”. A banda: vull exercir sempre de dona? Per exemple ara, aquí, fent periodisme? Diria que no. Simplement vull plantar cara al machirulo més presumptuós dels que poblen les redaccions... i n’hi ha uns quants, creguin-me.  Amb tot, em sento més preparada per enfrontar-me amb aquests que amb aquestes bones ànimes que, amb una barba ben poblada i veu de baix diuen “nosotras”. Beneït sigui el català que ens ho estalvia, perquè Déu del cel, em provoca una arrítmia cada cop que ho escolto. 
En aquest mar de confusió, arriba una nova onada de modernitat, una societat que cavalca al galop. Què és, en realitat, ser dona, segons aquesta cultura del revisionisme de tot concepte? Una persona menstruante? (Incloent-hi la que menstruarà i la que ha menstruat). Ja ens hem carregat el concepte mare –i queda lluny allò de mare només n’hi ha una– per substituir-lo per aquella cosa boirosa de persona gestant. Des del meu més profund respecte cap a cada persona i les seves circumstàncies, confesso la meva més absoluta perplexitat.