Perspectives a bord d’un vaixell

Aquesta setmana passada vaig passar les vacances amb la meva dona a l’illa italiana de Sardenya. Durant aquests dies vam poder conèixer la seva gent, el seu territori, els seus dialectes i la seva cultura (almenys en part). Un fet que no serà gens revelador per a la majoria de lectors és que quan surts del nostre petit país pots comprovar els contrasts existents entre Andorra i els altres llocs del món, i sovint amb la meva dona comentàvem com en som d’afortunats amb algunes coses, ja que al cap i a la fi la percepció sobre l’experiència viscuda està influenciada per la perspectiva amb què l’observem.

Però no sempre es pot tenir la mateixa perspectiva perquè el món es mou, nosaltres ens movem i recuperar un punt de vista ampli comporta temps, treball intern i requereix coneixements. Això ho vam poder experimentar al nostre viatge de tornada amb una companyia de vaixells, de la qual no vull dir el nom perquè no em paguen per fer-ne publicitat. El fet és que el mar estava molt agitat i el vent de mestral bufava amb força. Cap a les 10 del matí vam pujar al pis de restauració per menjar alguna cosa i vam veure molts operaris a un passadís que havien tancat al pas perquè estava inundat. En un primer moment ens van venir al cap diverses hipòtesis sobre la inundació, potser estava entrant aigua de mar per alguna escletxa, potser s’havia rebentat un tub, o potser els alumnes que anaven de viatge havien decidit fer algun tipus d’experiment amb les aixetes dels banys. El desconeixement, sumat al fet d’estar vivint una situació una mica tensa, fa que perdis la perspectiva i el cap desbocat comença a oferir respostes, sovint incorrectes, sobre la situació viscuda. En qualsevol cas no va ser fins al cap d’una estona que per megafonia se’ns va informar que l’aigua provenia d’un tub que s’havia trencat. Ufff... Almenys sabem que el vaixell no té esquerdes al casc!

Doncs amb tot passa el mateix. Si entenem la nostra família, o el nostre lloc de treball, o les nostres institucions, o el nostre país com un vaixell, i el mar com el món en el qual naveguem, podem establir paral·lelismes. Per exemple, el dia en què la nostra parella rep un missatge a hores estranyes podem pensar moltes coses: publicitat del banc a aquestes hores? Haurà passat alguna cosa greu amb algun familiar a l’estranger? S’estarà veient amb algú? Al final tot són hipòtesis que només resoldrem amb honradesa i comunicació.

Però, què passa quan el vaixell és més gran? Per exemple, quan treballes per una institució pública o privada i saps que per la mateixa feina uns cobren més que uns altres, i saps que no existeix cap mecanisme per millorar el teu sou, tot i la formació, tot i la feina ben feta? Abandones el vaixell? Hi haurà una companyia que valori el que saps i pots fer? O et quedes i lluites per recuperar uns drets perduts?

Què passa quan el sistema de megafonia no funciona o si la informació que et donen és incompleta? Com quan un Estat evita la transparència i nega l’accés a informació que hauria de ser de domini públic. Llavors els dubtes són més grans, la gent pot enfadar-se, rebel·lar-se, entrar en pànic...

Però com sabem, a tot vaixell hi ha diverses formes d’entreteniment per desconnectar de la realitat, i algunes de molt eficaces, que anul·len la capacitat de perspectiva i redueixen la realitat a l’experiència personal. Dit d’una altra manera: fan que vivim mirant-nos el melic.

Aquí arribem al punt en què cadascú ha de decidir quin paper vol tenir dins del vaixell. Volem quedar-nos al casino jugant i bevent passi el que passi, o intentarem avisar tanta gent com puguem quan les coses vagin malament? Volem ser treballadors acomodats, o intentarem que l’experiència dels passatgers sigui la millor possible? Volem ser capitans que lluitin contra vent i marea juntament amb la tripulació per arribar al nostre destí i complir amb el rumb marcat, o serem els primers de saltar del vaixell quan s’enfonsi per una mala gestió i per no establir una ruta?

A cadascú li toca escollir.