Perspectives dels jubilats i els que estem a punt de jubilar-nos del sistema de pensions

Estem en ple debat sobre el futur de les pensions al nostre Estat. Debat que per cert s’estén a quasi tots els països. Un debat sobre la sostenibilitat del sistema de pensions a causa d’una major esperança de vida generalitzada, després dels 65 anys. Inicialment les pensions de jubilació estaven calculades segons una esperança de vida mitjana de 6 anys, però resulta que ara en són 20 i a no tardar potser en seran més. 
La comissió especial creada al Consell General està escoltant la veu dels experts per confeccionar un dictamen que després serveixi per obrir un debat entre tots els actors polítics i socials per tal de, possiblement a final d’any, tenir unes propostes perquè siguin estudiades pel nostre Parlament i així poder, entre tots, encarar una reforma necessària i peremptòria del nostre sistema de pensions. 
No us vindrem a parlar aquí de les possibles propostes de solucions, ja que encara no han estat concretades. Avui no toca. 
En tant que representant dels pensionistes al consell d’administració de la CASS i en estreta col·laboració amb ells, si ens permeteu, avui parlarem de la situació dels pensionistes actuals i dels que aviat ho serem. 
Comencem per aquells que ja gaudim de l’anhelada pensió de jubilació. En molts dels casos la pensió que cobrem els jubilats que vivim a Andorra és minsa. Ens costa arribar a final de mes. Estem cobrant una pensió de jubilació per sota el salari mínim un 60% dels jubilats residents al país. No ajuda tampoc el nivell de vida que tenim: lloguers cars, productes de primera necessitat cars, etc. No cal que fem un dibuix, ho vivim en la nostra pròpia pell. 
En el sistema que tenim ara la pensió correspon, en el millor dels casos, al 50% del darrer salari si has cotitzat 40 anys. Per tant, sembla una taxa de substitució correcta, bis a bis d’altres Estats. Hauria estat millor, en el passat, si haguéssim tingut altres mètodes de fer guardiola. Finalment el que cobrem de pensió no deixa de ser un estalvi “obligat” pel sistema. Potser estalviar més en altres vies ens hauria aportat més. No va ser així per una immensa majoria d’assegurats. Ara no ens val de res lamentar-nos, sinó aprendre d’errors passats i recercar noves formes d’estalvi que siguin assumibles. 
Una de les nostres grans preocupacions que tenim és si la CASS serà viable per als nostres fills i si les generacions a venir seran tan solidàries com les que hem tingut fins ara. Deixeu-nos dir-vos que les pròximes generacions sí que tindran pensió de jubilació (si s’ha estalviat i/o cotitzat). El que ara ens toca a tots plegats és dissenyar un sistema, assumible per descomptat, en què s’asseguri aquesta pensió digna per als nostres fills, nets... La realitat ens porta a dir que si no fem res el pagament de les pensions en el futur pot ser inassolible per a l’Estat. Hem de treballar plegats per recercar les millors solucions, posant l’Estat els mitjans per fer-ho possible. 
És cert, i ho hem dit moltes vegades, que aquells jubilats que ja cobrem la pensió de jubilació, no se’ns pot rebaixar. Se’ns apujarà? Pot ser per l’apujada per IPC anual i parem de comptar. El sistema no ho permet i no ho podria assumir. Aquests darrers quatre anys aquells que cobrem per sota el salari mínim i tenim 25 anys cotitzats se’ns ha apujat la pensió entre un 3 i 3,5% per any, amb el que fa més d’un 12% en aquest període (també les pensions d’invalidesa). L’apujada l’han sufragat els impostos que paguem tots els ciutadans, no la CASS, essent per tant un element no contributiu. Als altres se’ns ha apujat pel valor de l’IPC, moltes vegades 0. Si tens una pensió per sobre dos vegades del salari mínim l’apujada és zero, segons consta en les diferents lleis de pressupostos dels diferents anys, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu. 
En segon lloc estem els “que quasi arribem a la jubilació”. Què passarà amb nosaltres? L’edat per jubilar-nos serà la mateixa? (en altres països els l’han canviat). Cobrarem allò que hem cotitzat o menys? Moltes preguntes que ara per ara no tenen resposta. Esperem que la Comissió mencionada les aporti. 
S’haurà de tenir en compte que el que haurem de demanar és que les modificacions legals preservin el màxim possible allò que ja s’ha adquirit en punts i que es reverteixi, com a mínim, en pensió de la forma que està en la llei actual (temes de retroactivitat). També que el valor de venda dels punts no sofreixi variacions a la baixa, en relació amb els punts adquirits amb anterioritat, encara que el “nou sistema” pogués abolir el sistema de punts. Si mai es posés un topall màxim a les pensions de jubilació també que s’estableixi una cotització màxima tenint en compte tot allò cotitzat. Obrir el debat de la pensió mínima, també pot ser convenient, caldrà veure el finançament. Vaja, haurem d’estar en allò de perdre com menys plomes possibles millor, amb el que segurament haurem de cedir i que hi tinguem dret. 
Aquells sistemes, que de ben segur es proposaran i potser s’aprovaran (sistemes de capitalització amb aportació definida entre empresaris-treballadors i potser l’Estat) hauran, al nostre entendre, i per a les persones que estan a punt de jubilar-se, de ser voluntaris. També les presumptes pujades de cotitzacions, de l’edat de jubilació, del factor de conversió etc., hauran de ser esglaonades. 
Quant a l’edat de jubilació, els pensionistes pensem que s’ha de mantenir als 65 anys, introduint criteris de penúria laboral per jubilacions anticipades. Seguint un criteri estrictament econòmic, que no d’experiència, pensem que el relleu generacional és sempre positiu i així ho refermen algunes de les Lleis que estan en vigor. La penalització que té actualment la jubilació anticipada no es veu compensada per una jubilació retardada tal com preconitzava la llei de la CASS del 2008 i va abolir la llei del 2014. 
Mencionar també que caldrà estar atents a les necessàries modificacions que hi ha d’haver en les pensions d’invalidesa i la seva transició a les pensions de jubilació que afecten, i molt, les persones amb discapacitat. Actualment alguns paràmetres ja fan perdre drets. 
En definitiva, un nou sistema sí, però també un període transitori d’un sistema a un altre adequat als drets i expectatives dels assegurats. Aquest darrer haurà de ser molt clar i haurà de cobrir aquells drets que es van adquirir abans de la modificació legal i potser en allò que segurament haurem de cedir sigui compartit per totes les edats i classes d’assalariats. 
Entenem que la Llei actual s’ha de modificar. Les modificacions de tots els paràmetres, que segurament seran a l’alça uns i a la baixa uns altres, han de ser esglaonats en el temps, per tal que sigui assumible i sostenible pel teixit econòmic i social. Els estudis actuarials, segons la percepció de la societat, mai l’han encertat. Això no vol dir que la seva contundència en la realitat del diagnòstic no hagi de fer-nos perdre la visió d’un canvi legal per tal de garantir un dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar, com són unes pensions de jubilació dignes. Pensions que legalment estant garantides constitucionalment (art. 30) i per la Carta Social Europea revisada (art.12 en consonància amb el Codi Europeu de la Seguretat Social). Tots ho sabem i ho reivindiquem: s’han de preservar els drets dels assegurats tot i mantenir la viabilitat del sistema.