Aquest diumenge es jugava el partit de segona divisió que enfrontava els equips Racing de Ferrol amb l’Andorra, amb victòria dels primers. Abans, però, que la pilota comencés a rodar, els de Ferrol ja havien celebrat la prèvia, que consisteix a llogar un grup –de la qual cosa es cuiden els veïns del barri de Santa Magdalena– que es dedica a tocar tota mena de versions, així com tota mena d’himnes i cançons properes al club.

No és d’estranyar que, quan els aficionats arriben al camp d’A Malata, on juga el seu equip, estiguin pletòrics. Perdi o guanyi l’equip, la festa està assegurada. Una idea, potser perversa, que desconec si es podria empeltar aquí, al país dels Pirineus, en les prèvies als partits de l’Andorra.

El cert és que les vàrem descobrir quan estàvem a punt de començar el Camí, en la seva variant anglesa, que uneix aquesta vila amb Santiago de Compostel·la. Els nou peregrins, que l’endemà encetàvem ruta, vàrem gaudir d’allò més en companyia de l’afició del Racing, que aquell dia s’enfrontava al Cartagena. Gràcies a aquell concert compartit amb l’afició, tots vàrem desitjar que el Ferrol guanyés un partit que, per a disgust nostre, va acabar empatant.

El millor de tot plegat és que el dia abans, a la Corunya, havíem coincidit amb les festes del Rosario. Un dels actes estel·lars era un concert de Loquillo. Un cantant amb prou capacitat de convocatòria per a omplir de gom a gom la plaça de María Pita d’aquesta ciutat, que supera els 10.000 metres quadrats. Potser perquè els peregrins ja gaudeixen de certa fama de desenvolupar idees més aviat estranyes i per què no dir-ho, fins i tot perverses, l’endemà tots coincidírem a assenyalar, no sense certa ironia, que havíem gaudit molt més del concert en petit format al Ferrol, on també s’havien escoltat obres del cantant barceloní, que amb el de debò, el qual tot i la seva fama, ens havia deixat indiferents.

Per contra, els que van acudir a un dels dos concerts que Madonna va oferir a Barcelona la setmana passada van haver d’esperar 80 minuts per un i 90 minuts per l’altre, abans que la diva es dignés a sortir a l’escenari, sense donar cap desencusa pel seu retard. En altres condicions fer esperar tant de temps els espectadors, o clients, es consideraria pervers. Per contra, Madonna va demostrar el que és el poder i ben segur els seus seguidors no només no es van queixar, sinó que encara ho devien trobar acceptable. 

Em va sorprendre, però, descobrir una honrosa excepció. El periodista Jordi Basté confessava diumenge que va esperar fins a una hora que la cantant sortís a l’escenari i, fart, va acabar marxant tot i haver pagat 320 euros d’entrada. Només espero que hagin tingut la decència de tornar-li els diners.