El fenomen es diu sadfishing. No té més misteri: sad de trist i fishing de pescar. El mecanisme és senzill. Es tracta d’exhibir públicament el patiment emocional per obtenir atenció. Només cal un influencer, amb menys escrúpols que afany de notorietat, convertit en un expositor de tristeses a la caça (en aquest cas, la pesca) de likes. 
Com a fenomen, el sadfishing és incòmode perquè de la legítima necessitat humana de suport emocional es fa contingut optimitzat. Beneficis a cop de trending topic. Les mètriques, que ho mesuren tot, també tenen registrats els tipus de problemes personals que generen més empatia. Els relats de salut mental, les crisis vitals i la vulnerabilitat explícita aconsegueixen més “m’agrada”, comentaris sentits i paraules de consol. La manipulació del patiment reduït a una fórmula replicable: ha de ser íntim i comprensible, intens però compartible, i sobretot, sense opacitats ni ambigüitats que comprometin la seva circulació.
El suport emocional com a valor quantificable. I ja sabem que allò que es pot quantificar es pot rendibilitzar. Nombre de visualitzacions, contingut compartit, publicació viral... La perfecta conversió de l’afecte en dades, del consol en estadística. Com més gran és el dolor exposat, més probabilitats té de ser recompensat amb interacció. 
Però què passa quan la tristesa és real i es vol (es necessita) expressar? Perquè la tristesa és real. La pateix (o l’ha patit) al voltant del 30% de la població mundial, i quan no rep el suport adequat pot derivar en depressió, ansietat o distrès psicològic. Expressar que et sents trist és trencar l’aïllament, connectar amb els altres i alleugerir, encara que sigui només una mica, el dolor.
I tanmateix, és difícil considerar Internet com un lloc adient per a la compassió. Les xarxes ofereixen respostes, sí, però la majoria són ràpides, repetitives i reduïdes a cors i comentaris clonats. L’interès dura exactament el que dura la publicació a la pantalla. I el problema ja no és només distingir la confessió genuïna del sadfishing calculat, sinó escapar d’un sistema pervers que empeny a exposar el sofriment seguint fórmules optimitzades per tal de fer-lo visible i validable. 
Parlar obertament de salut mental és vital. Ha costat dècades de silenci, estigma i vergonya. Sabem que fer-ho públicament ajuda qui pateix i obre espais de comprensió real, d’identificació i d’un suport tan genuí com una llarga abraçada. Però just quan aquest debat comença a sortir de l’ostracisme, apareixen figures que el converteixen en una estratègia de posicionament. Els influencers que exploten el patiment no contribueixen a normalitzar-lo, sinó a banalitzar-lo. Transformen una lluita íntima en un recurs narratiu i un problema col·lectiu en una oportunitat individual. No és empatia el que ofereixen, sinó una calculada impostura. I això, quan parlem de salut mental, no és només frívol. És profundament immoral.