L’estiu és el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat, més activitats sense solta ni volta, més extravagàncies vestimentàries, més begudes estranyes i més èxits musicals que tenen com a protagonistes animals (el venao, el tiburón, el goril·la, o el toro) i que suma també més desapareguts.
Han caigut de les cartes dels gelats el Frigodedo, excels polo de maduixa, i de la majoria de les dels restaurants el pijama, potents postres de flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat i una galeta Rifacli en forma de triangle. I han desaparegut altres coses com les pilotes Nivea i molts dels tornejos d’estiu de futbol. El que no ha variat és l’inici de la temporada, que és la revetlla de Sant Joan.
Això sempre és sinònim d’haver sobreviscut al preu de les coques i la disminució de pinyons i sobretot, als petards. Anar pel carrer és com participar en un videojoc bèl·lic però sense Lara Croft. Pots jugar dues partides. La paranoica-defensiva, en la qual camines arrapat a les façanes perquè no et llencin cap petard model Mega Falleros, All Stars, Demon, Nano Trons, Diábolo o Zángano des d’un balcó i una finestra, o una d’ofensiva, en què increpes amb crits d’incívics tots els ganàpies que veus prop d’un contenidor o d’una paperera amb una bossa sospitosa a la mà tot i que sempre hi pot haver víctimes col·laterals.
Perquè el fet que no existeixi el risc zero pot propiciar que un nen, suposat terrorista petardista, només torni del súper amb una bossa amb un paquet dels All Bran Choco de Kellogg’s i que no tingui voluntat de participar en cap cursa armamentística.
I és que el juvenil pessigolleig de la transgressió i el poder d’atracció de la pólvora s’han convertit ara en pànic.
