Petards

Sigui per Sant Joan o sigui per Sant Pere, per Sant Antoni o per Sant Narcís. Somiar és una cosa que fem des de nens. Creure en el Pare Noel, en els Reis d’Orient, en els unicorns, i en Pérez, el ratolí dels teus somnis. Saníssim. Posologia diària. La fantasia ens ve amb l’equipament de sèrie, com l’alçavidres elèctric, el tancament centralitzat o l’aire condicionat; una pràctica infantil que travessa generacions com el comte Dràcula viatjant pels segles, des de Transsilvània, a la recerca del seu amor Lucy.

Això, somiar i demanar desitjos. Davant d’una foguera, llançant al foc andròmines i els records dolents acumulats els darrers mesos durant la nit més màgica de l’any. Cada cop, però, el que es llencen són més petards i un ja no està per ser víctima propiciatòria de brivalls, gamarussos inconscients i sociòpates. El juvenil pessigolleig de la transgressió i el poder d’atracció de la pólvora s’han convertit ara en pànic. Perquè actualment del que es tracta és de fer el màxim soroll amb els petards i de tirar-los més amb finalitats bèl·liques que no pas lúdiques i festives. Fins el punt que s’han de protegir els parquímetres per evitar que siguin objecte de bretolades pirotècniques que afecten altres dels elements del mobiliari urbà.

A aquest pas, l’OTAN exigirà el desarmament immediat d’algunes famílies davant el dubte que tanta acumulació de focs d’artifici tingui finalitats ludicorecreatives, mentre que els inspectors de l’OSCE hauran de controlar les bosses de plàstic dels infants. La cursa armamentista cridarà aviat l’atenció de Kim Jong-un perquè a la batalla de les Ardenes, a la segona guerra mundial, van esclatar menys projectils que els llançats en una nit de revetlla, que deuen estar patrocinats pels centres auditius Gaes. Alguns trons que posen nens, adolescents i algú de no tan jove, en una paperera poden provocar més perforacions de timpà que un Tomahawk a la guerra del Golf. Encara que els noms dels petards no semblin tan perillosos com aquell míssil de creuer de llarg abast: Mega Falleros, All Stars, Demon, Nano Trons, Diábolo o Zángano, que es venen en promocions de 4x3 o amb packs com el CM. Per 25 euros pots muntar un sidral de consideració com un episodi de La guerra de les galàxies. I el pobre vianant que passeja tranquil·lament pot ser víctima d’hipertensió arterial sobtada, taquicàrdia o sudoració. Això si no és un veterà de la guerra del Vietnam i acabi pensant que hi ha Charlies per tot arreu mentre tu desitges que la nit de Sant Joan caigui una d’aquelles tempestes bíbliques o que declarin el teu poble “població lliure de petards”.

Mentre, passes aquelles hores com un personatge d’Alberto Casado i Rober Bodegas a Pantomima Full, repetint constantment allò de “pagaria per dormir tapat”, “amb aquesta calor no tinc ni gana” o “amb aquests petards donaria el que fos per no haver d’estar al carrer”. Ho tinc decidit. La propera revetlla la celebraré en algun poble d’Espanya. En aquell país tindré més seguretat. Perquè la primera causa de mort és ser testimoni de la trama Gurtel.