Peterpans

Ben segur que l’escàndol entorn de l’informe extraviat sobre l’avortament pot examinar-se des de diferents angles i fer-ne diferents interpretacions. La polèmica hi és, per molt que algun miop no sàpiga, o no vulgui, veure-la. 
La manca d’una explicació versemblant per part del Govern, tot i que han passat més de vint dies del descobriment de l’afer, és un dels elements de la polèmica. S’ha passat de la negació inicial (jo no he sigut, jo no en sé res) a l’assumpció amb matisos, i amb esprit d’escalier, de la comanda de l’informe.
Un altre punt de vista seria destacar la manca de rigor en el compliment de les obligacions de registre de la documentació: “Cada Administració pública ha de disposar d’un registre general electrònic únic, en el qual s’han d’inscriure els assentaments corresponents i els moviments d’entrada i sortida de documents presentats o lliurats” (article 106 bis del Codi de l’Administració).
Tot indica que hi ha informes, és a dir, documents, que no entren per registre, sinó que van directament a la taula del cap de Govern o d’alguns ministres. Documents pagats (23.500 euros) per tots i confiscats per membres de l’Executiu, al marge de, o sigui contra, la legalitat. 
En tercer lloc, és lamentable com  l’Executiu torna a obviar l’exigència d’una despesa pública racional, oportuna econòmicament, eficient i controlada. On està l’expedient de contractació? Algun departament de Govern va redactar un informe de necessitats en el qual es determinés amb precisió la natura i l’abast de l’encàrrec? S’ha dit que va ser la secretaria d’Estat d’Afers Financers internacionals; està dins els fins institucionals del ministeri de Finances aquesta matèria? Ho dubto tant, com dubtaria de la idoneïtat d’un Consell de Comú per demanar un informe sobre la despenalització de l’eutanàsia. La democràcia no és només el poder de la majoria; és el respecte a la legalitat, als procediments, és la limitació del poder; control que han de fer, entre altres, la Intervenció General, el Consell General, el Tribunal de Comptes i si escau, la Justícia.
Per molta curiositat que suscités el tema de la despenalització de l’avortament a Cinca, no és admissible que actués com els personatges Bouvard i Pécuchet de Gustave Flaubert. Si va ser Xavier Espot, ministre de Justícia i Interior, qui necessitava l’informe, quina és la raó per la qual no el va demanar ell? Ara, després de gastar l’equivalent al sou anyal d’un treballador, surt amb la futilitat que un informe jurídic “no és el Sant Grial” i que no desllodrigarà la situació. Ja ho deia el bon Gustave: “Oui, la bêtise consiste à vouloir conclure. Nous sommes un fil et nous voulons savoir la trame” (carta a Louis Bouilhet, 4 setembre 1850).
El que sí ha desllodrigat l’informe clandestí és l’essència immadura de l’actual Govern. Espot s’està comportant com un nen que juga a cuita-amaga i que encara no sap si el que vol, o el que tem, és ser descobert pel copríncep, per l’oposició o pels seus correligionaris; no gosa sortir d’una llarga adolescència i necessita algun mestre,  adult, que l’ajudi a trobar escletxes, com ha dit un envalentit copríncep que s’ha afegit a la polèmica, en un tema fonamental de drets humans, que a la majoria dels votants de DA, i gairebé a tots els que no votem aquest partit, no ofereix cap mena dubte. 
El pares-coprínceps ofereixen a un Govern infantilitzat, que perd els papers en tots els sentits, la comoditat de saber-se tutelat, guiat, controlat i també, com les foques, protegit, encara que sigui al marge de les previsions constitucionals. Com si estiguessin afectats per la síndrome de Peter Pan, en la seva irresponsabilitat, busquen escletxes per posar-hi la falqueta. Déjà vu.