Petit tractat de nostàlgia

“Jo sé què vol dir ser feliç a la vida, i la bondat de l’existència, el gust de l’hora que passa i de les coses que es tenen al voltant, fins i tot sense moure’s...”

Elio Vittorini obre amb aquestes evocatives paraules Cerdeña como una infancia (Minúscula). L’autor va escriure el text el 1932 després de rebre la invitació d’una revista per visitar l’illa. Com tot bon viatge literari, el recorregut es torna de seguida emocional.

I jo que no sé ben bé què vol dir ser feliç a la vida, però sí que sé diferenciar la nostàlgia de la melancolia, he esperat que passessin uns minuts de la mitjanit per enviar un missatge a la Paloma. És el seu aniversari i sé que dorm. Com sé també que em contestarà abans que em desperti. Passaran encara quaranta anys més i no haurem estat capaces de sincronitzar mai els nostres bioritmes. Lluny queda el temps de la nostra infància, com lluny queden ara els nostres horitzons desplegats en cada extrem oposat de la mateixa península.

Entre el teu mar i les meves muntanyes hauríem de trobar un punt equidistant. Recordes? L’última vegada que ens vam veure va ser a Madrid. El funeral de la meva àvia se celebraria l’endemà i et vas quedar a sopar a casa del meu pare amb la teva parella. No recordo què vam menjar, però sí el gust dubtós d’un vi massa envellit dins l’ampolla. El vam beure i vam riure amb la revisió de les nostres proeses escolars. I la pena va diluir una mica. A l’església d’un petit poble de Segovia vaig recitar un poema de Miquel Martí i Pol. Parlava de la meva àvia, de la malaltia i del dolor, del que s’estimava i no s’estimava, i del que restarà d’ella en nosaltres.

Serà que he passat tota la setmana torturant els meus alumnes d’escriptura amb l’exercici de distingir amb un petit text una situació nostàlgica d’una altra melancòlica. I serà també que una part dels escrits em remetien al relat Mare, de Grace Paley, una obra mestra de concisió que expressa en dos fulls justets el desig de tornar a veure els éssers estimats que ja no hi són. Un desig semblant a tractar de fixar a la memòria aquells episodis del passat, que encara desperten un somriure, compartits amb persones que un dia marxaran.

I penso que la nostàlgia és com abraçar records invisibles dins d’un pati exterior molt petit de parets blanques banyades per la persistent llum del sol.

Vittorini va titular inicialment el seu llibre Viaje a Cerdeña, però ho va canviar perquè va constatar que la realitat de tot viatge és deixar-se endur “com una vida inoblidable: com una infància”.

Ell escriu que recordar és com perdre la batalla de la realitat. El passat no es pot repetir. El que queda és incertesa. Com la que es dibuixa davant meu en aquest confús dia de primavera esquitxat per efímers flocs de neu que cauen en desordre. Alguns dins meu.