Petites històries dels frescos

Quan els frescos de Santa Coloma van tornar a Andorra, el febrer del 2007, se’m van escapar llàgrimes d’emoció. Les llàgrimes, aquest cop de tristor, van aflorar quan els frescos van tornar a la foscor el 2015 esperant un nou espai. Vaig descobrir per Twitter que dit espai es va inaugurar dijous 21 de març, i dissabte vaig córrer a visitar-lo.

Queda lluny la trucada que Cristina Martí, Marta Planes i Xavier Llovera em van fer l’any 2000. Em demanaven d’ajudar-los a retrobar la traça dels frescos de Santa Coloma, que s’havien exposat a Berlín el 1980 i ja havien fet un breu retorn a Andorra el 1989 amb motiu d’Andorra Romànica.

En aquells temps corrien històries diverses sobre com havien arribat els frescos a Alemanya. La més comuna era que havien desaparegut d’Andorra, que el col·leccionista que els posseïa tenia deutes amb la hisenda alemanya i que l’Estat n’era el propietari.

Aquella trucada va ser l’inici d’una aventura i d’una cerca minuciosa, pacient, farcida d’obstacles i de troballes inèdites que vam viure amb passió. Es va teixir una complicitat feliç amb els tècnics i conservadors del ministeri de Cultura, i una xarxa de contactes personals que tenia i que es va anar ampliant. Durant quasi tres anys, fins al 2003, la majoria dels meus caps de setmana i de les hores lliures, i gràcies al suport i a la comprensió de la meva família, vaig anar als arxius nacionals francesos, a París, i d’Alemanya, a Coblença. Vaig escriure als arxius nacionals dels EUA, a Washington, i a l’arxiu del Bisbat d’Urgell. Vaig anar als arxius de la noblesa belga, vaig recórrer els despatxos de ministeris de Finances alemany i d’Exteriors francès, sempre amb el suport dels responsables de Cultura. Ens vam reunir amb els responsables dels museus de Berlín, amb les cases de subhastes i amb el gran rabí de Bèlgica.

A cada indret trobava una peça que havia d’encaixar al puzzle. Cada troballa era una etapa que vivíem amb il·lusió i esperança. La primera va ser descobrir on eren els frescos. Esquivant les reticències alemanyes, vam muntar l’any 2001 amb Cultura una escapada a Darmstadt, a casa del restaurador Hans Hangleiter, que estava restaurant el conjunt. Va ser un revulsiu: el que estava fent era una meravella. I aquí és on el resultat de la recerca va posar els fonaments per fer efectiu allò que semblava impossible: el retorn permanent d’aquest conjunt romànic del Mestre de Santa Coloma a casa.

Ni els museus de Berlín ni Alemanya no eren els propietaris dels frescos, que havien estat venuts pel Bisbat a un negociant d’art, que els havia tornat a vendre. Els frescos havien estat espoliats pels nazis al Baró van Cassel, aristòcrata belga d’origen jueu, que tenia una casa a Canes i que els havia comprat a principi dels anys 30. Alemanya els custodiava i els havia de restituir a la família, d’acord amb l’acordat a la Conferència de Washington sobre restitucions d’obres d’art del 1998 i al Manual Federal Alemany sobre restitucions d’obres d’art espoliades als jueus durant la II Guerra Mundial del 2001. Amb aquesta troballa, Andorra va atresorar esperances per recuperar aquestes preuades peces d’art romànic.

Vam obrir un altre eix de recerca que també vam resoldre: trobar els descendents del baró Cassel. I així és com vam crear un nexe de col·laboració i d’intercanvis amb una de les filles del baró, Anne Marie de Rivera, que vivia a San Francisco i a qui vam convidar a Andorra amb motiu de la inauguració de l’exposició el novembre 2003, que es va inaugurar Magister Sancta Columba.

Però el camí pel retorn definitiu seria llarg i pedregós. Del 2003 al 2005 es van viure situacions complexes i delicades. Els museus de Berlín no es volien deixar perdre aquestes peces, que volien centrals als nous espais del Bodemuseum de la capital alemanya, i el MNAC de Catalunya volia completar la col·lecció del romànic andorrà que ja posseeix. Ambdós estaven disposats a pagar el que fos a la família per aconseguir el conjunt mural.

En aquest context, els frescos, van ser prestats a Andorra amb moltes reticències per part alemanya el novembre del 2003. Tothom va poder admirar la bellesa de la restauració. Però van haver de tornar a Berlín un cop acabada l’exposició, i aleshores va començar la batalla de la compra dels frescos, que no va acabar de tancar-se fins al 2007. Aquest capítol mereix un article propi, així que no m’hi estendré més enllà d’agrair l’empeny del ministre de Cultura de l’època, Xavier Montané, i del d’Exteriors, Juli Minoves, que més tard va assumir Cultura, per assolir la compra i el trasllat definitiu del conjunt al nostre Principat.

Tant de bo que les autoritats actuals no oblidin el paper en aquesta història de totes les persones que han estat, de les que hi són i de les que hi seran.