Els fets succeïts aquest darrer cap de setmana a Catalunya i la tèbia, per no dir nul·la, reacció dels països europeus ens venen a demostrar un cop més el poc interès dels estats per les persones, els seus neguits i el seu benestar. Assistíem diumenge a un esclat de violència als carrers de poblacions veïnes, i ben conegudes per nosaltres. Violència protagonitzada per cossos policials contra ciutadans que de forma pacífica però no passiva volien exercir el legítim dret a decidir sobre el seu futur. La resposta de la població va ser massiva, tot i ser ben conscient dels riscos als quals s’exposava. Va sortir gent jove, mares de família, àvies, fills de pares nascuts en altres terres, alguns d’ells força llunyanes. Un dia de somriures, abraçades. Un dia per intercanviar paraules amb aquell conegut a qui amb prou feines li dius “Hola”. Perquè no et cau bé. I tu tampoc li caus bé. Però aquell 1 d’octubre teníeu molt per compartir. I l’Estat, que no hi entén d’arguments ni sentiments, va contestar a cops de porra. El poble català esperava la comprensió i condemna més enllà de les fronteres. Però el seu dolor no ha trobat resposta. Ni tan sols amb aquell país amb el qual comparteix llengua i un passat i present amb forts lligams. Afer intern és el mantra. Afer intern quan es trepitja les persones, quan se les colpeja, se les humilia. “Aplaudim” els “valors democràtics” dels estats europeus, que anteposen les relacions de poder a la protecció i felicitat dels ciutadans. Formes d’organització que s’estan demostrant massa allunyades de les necessitats de les nostres petites vides.
