Avui en dia els cementiris de casa nostra són espais de silenci i de solitud. Llevat dels dies de comiat d’un ésser estimat i del dia de Tot sants rarament aquests espais on són enterrats els nostres difunts i difuntes, són concorreguts.
Al Principat les tombes i les làpides acostumen a ser sòbries amb una senzillesa bonica lluny de les demostracions monumentals de riquesa i de poder que es poden trobar en cementiris de grans ciutats com Barcelona o París.
En els cementiris del nostre país, si bé és cert que van ser un dels llocs privilegiats pels prohoms en els inicis del parlamentarisme andorrà els segles XIV i XV, no s’hi estilen les reunions, les passejades o les visites guiades.
Contràriament a Barcelona o a París, on alguns dels cementiris emblemàtics com el de Montjuïc o el del Père Lachaise formen part del Patrimoni Cultural i són alhora espais de vida, els nostres no.
També les diverses formes de comiat dels nostres difunts fan que no tots els éssers estimats són enterrats. I és que a més, la tradició cristiana del nostre país fa que els cementiris a Andorra siguin socialment catòlics, el que fa que altres confessions religioses no se sentin còmodes enterrant-hi els seus difunts.
Dit això i a més a més, les urnes de cendra dels que escullen la incineració poden tenir ubicacions variades. Algunes s’enterren als cementiris del país i d’altres s’enterren en els llocs d’origen dels difunts. I d’altres no s’enterren. S’espargeixen o es guarden.
El fet és que des de fa sis anys, que es va morir la meva mare, acostumo a anar més sovint al cementiri d’Escaldes-Engordany, el que està a l’avinguda del Pessebre. Hi són també enterrats els besavis i els avis materns.
Anar al cementiri em permet recordar, recollir-me i reflexionar. Personalment m’ha ajudat a acceptar millor el procés del dol.
Així, en aquest petit espai, al fons d’un dels carrerons agraeixo la soledat i el silenci que embolcalla el nexe i el pensament que tinc amb els éssers estimats que ens han deixat.
És de certa manera un ritual que a vegades acompanyo de flors. Aquestes flors són a voltes naturals i a voltes artificials. No devem ser els únics que fem aquestes visites als nostres difunts fora del dia assenyalat de 1r de novembre, ja que les tombes i les làpides semblen estar majoritàriament ben cuidades durant tot l’any.
Fins aquí tot bé. La visió bucòlica dels cementiris a Andorra, o el que jo conec, d’Escaldes-Engordany, es tenyeix de gris quan constatem que sovint els gerros, o les flors artificials desapareixen de la tomba. I és una constant, almenys a la nostra.
Les primeres vegades m’enutjava molt, però amb el temps me n’he fet una raó. Aquests petits furts de flors i de gerros al cementiri deuen ser algun passatemps estrany. Ja que fa un parell d’anys una de les flors artificials, una orquídia, que havia desaparegut, va tornar a aparèixer! Ara ens ha desaparegut un dels gerros, han deixat les flors artificials per terra. A veure si torna a aparèixer!