Petits records del meu record

Mitjan segle XX, ja encetats els cinquanta. Era la posobra de la festivitat de Tots Sants. La tardor s’havia senyorejat de tot el país i de la població. Tothom, en aquella època, encara sabia avorrir-se. L’espectacle que oferia la natura era excepcional, amb tons i colors tardorencs, dels grocs fins als rogencs. El sol emmalaltia i ja no tenia virtut. Després d’un estiu força orc, ara fosquejava ben d’hora. El crepuscle desert i la solitud humana prenien possessió de l’espai. Els prats i els camps, els boscos i la terra s’endormiscaven lentament. Aquell últim dia d’octubre, sobtadament, el cel es va fondre en pluja mentre el vent tocava l’orgue; un vent fredot, viu i penetrant es feia l’amo de la gran vall. A la vesprada, els llamps il·luminaven les muntanyes, se sentia espetegar els trons, i la padrina va exclamar: “Ja baixen los pans de la sala del Motxo!” 

En una foscor espaordidora, amb el ressò dels regalims d’aigua escolant-se pel llosat i les canals i el retrunyir dels núvols que col·lidien violentament, a l’habitació dels pares, il·luminada amb quatre espelmes, a les sis en punt de la matinada, la mare donava a llum un infantó de cinc quilograms de pes. Un nou andorranet acabava de néixer.
Vaig viure vuit anys en aquell pis de Casa Isern, en una llar plena d’harmonia, quietud, placidesa i amor, envoltat dels pares i de la meva germana, amb la qual compartia jocs de taula, riures i alguna trapelleria, bressolats i animats per les músiques que emetia Radio Andorra i transmetia un aparell  que em fascinava, i que presidia el menjador. Ben sovint, sentia la veu gruixuda i sensual d’una dona que cantava cançons de Jacques Brel, Leo Ferré i Serge Gainsbourg; era la cantant i actriu Juliette Greco, que ha mort tot just encetada la tardor, a l’edat de 93 anys. El lloc predilecte de casa era la tribuna (jo en deia la traguna), esplèndida, que ens oferia unes vistes envejables. Des d’allí hi vèiem les terres de Cal Guillemó i de Cal Casadet, i hi admiràvem la Valira cabalosa a la fosa de les  neus i l’espectacle cromàtic dels canvis de tonalitats i l’acoloriment de l’obaga al ritme de les estacions de l’any i les volades d’ocells, tant a l’estiu com a l’hivern quan els corbs baixaven fins al fons de la vall.

El raconet de joc a l’exterior era la placeta posterior de l’Hotel de l’Isard encerclada de còdols i la vora dels llits de flors que el pare havia agençat arran de façana. El pendent de la Callissa ens permetia gaudir de la bicicleta (sense frens), on durant molts anys va quedar incrustada en el ciment la traça de les rodes. Del cap de la Callissa contemplàvem el Roc de les Bruixes, feréstec i un poc misteriós; entremig la carretera que menava a les Bordes, que era com anomenàvem el poblet d’Escaldes i que ells en deien El Barri, un afegitó d’Engordany a l’altra banda del riu. Els pares ens tenien prohibit d’atansar-nos a la carretera, habitualment poc transitada; algun cotxe de tant en tant hi circulava i de vegades un camió del Pep del Cintet carregat de troncs d’arbre que es dirigia a la Serradora.     

Amb els gerents de l’hotel, la senyora Cinta i el senyor Antònio, congeniàvem, i amb la seva filla l’Ester; quan estava indisposada la meva germana, la Bibiana anava a pentinar-li els cabells. Eren una família de bon tracte, gent treballadora. Al Ramon, el fill, jo li cantava: “El senyor Ramon enganya les criades...”

Hi havia pocs hotels i hotelers, en aquella època, i ens coneixíem tots amb tots. El Tonet i el Miquel, dos germans, explotaven els hotels Versalles i Internacional; al Joan del Metropol l’havien batejat així perquè regentava l’hotel d’aquest nom ubicat en una casa de Cal Coletes i ulteriorment va fer-se càrrec del famós Hotel Mirador. L’Hotel Pirineus, va esdevenir Hotel Pyrénées quan el va prendre a lloguer la família Pérez Carrillo, amb la senyora Teresa als fogons i els seus dos fills, l’Antoine i el Georges, ajudant quan era al seu abast. L’Hostal Calones era tota una referència, dirigit magistralment per la senyora Montanya, una cuinera com cal. A la vora de l’edifici, l’àliga sempre altiva, escrutava els transeünts des de la seva gàbia. 

Més enllà de casa nostra hi havia unes poques casetes, però ja hi era el famós restaurant-espectacle La Rotonda, dirigit pel senyor Melcior, bon amfitrió, afable persona, i excel·lent professional. 

Aquest escrit és una mena de crònica que evoca petits records d'infantesa, íntims i de l'entorn més immediat. En l'àmbit més personal relato una minúcia, petits flashos o espurnes gravats a la meva memòria i la pervivència en la ment de detalls en l'ambient que m'envoltava, esmentant pioners de l'hostaleria a Andorra la Vella, sense mai oblidar d'esmentar la família Muñoz Hilpke al front de l'Hotel Festa Brava; als pares i als seus tres fills. Els meus primers vuit anys de la meva existència que vaig viure al rovell de l'ou de la capital, i m'és plaent i emotiu rememorar-ho.

Abans d'abandonar definitivament, amb recança, l'habitatge on vaig néixer, encara vaig treure el caparró a "la tribuna"; de reüll vaig agoitar la nostra muntanyeta (el Bony de les Neres) i fitar la prominència de Calm Ramonet, aquelles dos alçàries pelades, rònegues i ermes, que em fascinaven.

I continuem sentint la veu inconfusible de la Juliette Greco, que canta i canta ... "Desabillez-moi".