Phileas Fogg arriba a París

Arran d’un escandalós robatori al Banc d’Anglaterra, un tibat i extravagant londinenc de Savile Row,  membre de l’exclusiu Club Reformista, aposta milers de lliures esterlines que pot fer la volta al món en vuitanta dies, una gesta del tot impossible segons els seus companys de whist que, com a bons britànics, ni parpellegen quan afronten el desafiament. I sense interrompre la partida de cartes, el flegmàtic Phileas Fogg iniciarà el seu periple aquell vespre mateix, que serà seguit dia a dia per la totalitat de l’imperi britànic amb la reina Victòria al capdavant, poca broma! 
Amb un flamant majordom i només un parell de mitjons,  uns calçotets nets i un sac ple de calés –l’únic imprescindible per anar pel món– Fogg sortirà de Londres el 21 de desembre del 1872 via Dover fent la primera escala a París, en l’inici de la belle époque, per visitar l’agència de Thomas Cook, on planificarà tot l’itinerari. Per cert, un diumenge 29 de març del 1936 i motivat també per un altre desafiament, Jean Cocteau i el seu amic Marcel Khill surten de la Gare de Lyon per fer la mateixa volta al planeta sense agafar cap avió. Aquesta nova heroïcitat quedaria recollida en el seu diari Mon Premier Voyage. 
He volgut explicar tot això abans per parlar d’una de les meves pel·lícules predilectes: La Volta al Món en 80 dies en la versió produïda per Michael Todd, qui va ser el  tercer marit d’Elisabet Taylor, la bellesa anglo-nord-americana que fa just 10 anys que ens va deixar. Todd, un jueu agosarat i somiador, en aquesta monumental producció tiraria la casa per la finestra. Estrenada l’any 1956 seria un exitàs i Todd i la United Artists recuperarien amb escreix la tremenda inversió.
Cal reconèixer, no obstant això, que Todd jugava amb l’avantatge de comptar amb la gran novel·la del visionari Verne, que aquesta vegada, en honor a la veritat, tampoc va ser del tot original. George Francis Train, un nord-americà nascut a Boston el 1829, ja havia dut a terme l’any 1871 una aventura similar també en 80 dies i per això es creu que Juli Verne es va inspirar en la seva història. Avui no entrarem pas a parlar d’aquest possible plagi, sinó que ho farem d’aspectes de la pel·lícula que començaria a dirigir John Farrow però que ben aviat seria substituït per Michael Anderson, qui iniciaria la feina filmant la seqüència de Chinchón amb un xulesc Cantinflas torejant en una improvisada plaça de braus.
Un detall musical que voldria destacar de la pel·lícula és aquell quan Fogg i Picaporte arriben a París i s’escolta el tema de La Matxixe, una coneguda tonada que el cinema utilitza en moltes ocasions i que identifica sempre la ciutat de París. Tot i que molts pensaven que es tractava d’una melodia francesa, George Gershwin entre ells, en realitat és un fragment de la sarsuela espanyola Los Inocentes, del compositor valencià Ramon Estellés.  
La versió de La Volta al Món de l’any 1956 m’obliga a ressaltar al guionista Sidney Joseph Perelman, un altre jueu molt catxondo que aquí es va ocupar d’escriure els divertidíssims gags pels quals va rebre un Oscar.  Woody Allen deia d’ell: “Perelman és l’home més graciós del món.” Un dia he de parlar inexcusablement de la  relació que tenien Perelman i Groucho Marx, però avui, per acabar, hem de referir-nos als cameos, un terme encunyat pel mateix Todd. A La Volta al Món en 80 dies en surten molts i de ben coneguts. David Niven, Shirley Maclaine i Cantinflas compartirien escenes amb famosos cameos; entre ells m’agraden particularment el de Frank Sinatra tocant el piano i el de Noel Coward fent de propietari d’una oficina d’ocupació que es pregunta, tot pensatiu i circumspecte, com es pren la temperatura d’una torrada de pa.