La revetlla de Sant Joan coincideix amb l’aniversari d’una bona amiga. Després de dos anys sense celebrar-la, aquest any hem tornat a fer una gran festa amb prop d’una trentena d’amics a l’Empordà. Com és natural i previsible, la composició del grup va variant: humors, malalties, i coses pitjors fa que alguns no puguin assistir-hi. Tanmateix, la renovació de les persones impulsada pel dinamisme de l’amfitriona, aconsegueix que tot sigui natural i, durant unes hores, la bona companyonia no deixa que aparegui l’enyorament als qui ja no hi són.
El bullici imperant no deixa lloc per a efusions amb els de sempre. Amb els recentment presentats, cal iniciar les aproximacions de cortesia en base al (poc) que hem après de l’small talk els que som un pèl esquerps.
Només començar les amanides i el vi, una de les parelles que conec de molts anys i que ja ha passat la setantena, van comentar que la setmana anterior havien estat a Andorra i havien viscut una experiència que els va entusiasmar: parlaven del pont de la vall del Riu. Muntanyencs des de sempre (CEC), la Marilú i el Jaume són bons coneixedors de les muntanyes catalanes, però aquella nit tenien ganes d’explicar la seva “extraordinària” experiència. En el seu relat, s’equivocaven en certs detalls tècnics de la infraestructura, jo els anava apuntant les dades correctes. Va arribar un moment, quan ja feia més de mitja hora que, en aquell sector de la taula, només es parlava del pont de cables, que en Jaume em va demanar: –i tu com saps això? Pocs minuts després, malgrat el perfil baix que vaig adoptar, el Fernando s’havia convertit en l’heroi de la revetlla. Allí tenien un dels tècnics que havia contribuït a la construcció del pont. Els vaig informar que, en contra del seu apassionament, la percepció d’un nombre significatiu d’andorrans, és que allò era una “ferralla” que profanava les muntanyes.
No se’n podien avenir d’aquesta visió negativa, com un ouvrage d’art pot ser rebaixat a nivell de ferralla (conjunt de ferros de rebuig, d’eines de ferro velles, segons el DIEC)?
A poc a poc vaig poder fer derivar la conversa que, al meu gust, s’estava personalitzant massa, sobre la utilitat social i ambiental de camins i ponts per organitzar els fluxos humans i dificultar la tendència humana d’escampar-se a tort i través pel territori, creuar els rius per qualsevol lloc o envair els hàbitats de les altres espècies animals. Vam acabar parlant de les calçades romanes, de la via de la plata, el pont d’Alcàntara i dels qhapac ñan incaics. Totes aquestes infraestructures permeten comunicar poblacions i canalitzar la mobilitat humana concentrant-la en una petita part del territori; contràriament a la tendència anàrquica de cada viatger (excursionista) que provocaria certament la multiplicació dels camins, com si fossin corriols del bestiar; l’efecte que s’aconseguiria amb aquesta preservació liberalment desordenada de la natura, obtindria els efectes contraris als proclamats pels defensors retòrics dels paisatges i de la natura.
L’endemà pensava que, en el decurs d’aquesta obra hi havia hagut moments (pocs si he de ser sincer) en els quals un corrent de puristes m’havien fet sentir com un delinqüent. Vaig recordar el llibre del famós empresari de publicitat Jacques Séguéla: “No diguis a la meva mare que treballo en publicitat: ella creu que treballo de pianista en un bordell”.
Jo als meus nets, sense cap complex ni vergonya, sempre els he explicat que faig enginys de cable. A la meva mare tampoc la vaig mentir. I tothom sap que no sé tocar el piano.
