Quan obro les portes del balcó, a primera hora del matí, el primer que veig són els nous veïns. Puc dir que tinc una finestra indiscreta des de la qual em dedico a espiar una parella de garses d’allò més inquieta i cridanera. Dia a dia he anat veient com feien créixer el niu, que ara ja té unes dimensions considerables. Han bastit una estructura que, vista des de fora, sembla força caòtica. Tant és així que m’ha fet recordar com, a casa, per descriure el cap d’algú que no s’havia pentinat el comparaven amb un niu de garses. Enfeinades com estan, només les puc acusar d’un únic crim. No tot el tràfic de branquillons –material de construcció– que han transportat fins al niu acaba a lloc. De tant en tant els en cau algun que es va acumulant al carrer, tot al volt de l’escocell, on hi ha l’arbre que serveix de base. Tot i que a hores d’ara ja sembla acabat, encara no hi ha indicis  que els inquilins estiguin covant la nova generació. Quan hagin nascut, s’endegarà un tràfec continuat dels pares pontant la becada als pollets que, cridaners, mai es veuran del tot tips. Un espectacle que saciarà els meus instints de voyeur i que em fa pensar que no paga la pena tancar els ocells en gàbies per tal de poder-ne gaudir. 
Només desitjo que aquests ocells de color blanc i negre –de fet, al País Valencià se les coneix com a blanques però em demano si, com en el cas de les zebres, és millor dir que són negres i blanques– no es dediquin a recollir objectes brillants. En cap cas voldria ser el protagonista involuntari d’un drama com el que es descriu a l’òpera de Rossini La gazza ladra, ni tampoc del còmic de Tintin, Les joies de la Castafiore, malgrat que, si ho penso bé no estaria gens malament conèixer el capità Haddock, si més no per aprendre a renegar com cal. Com poden veure, fer de voyeur també desferma cert delit de fer volar coloms, que no garses. Tornant a tocar de peus a terra apuntaré que són omnívores, i poden arribar a ser molt bones imitadores de la veu humana, tot aprenent a dir algunes paraules. Si s’agafen de petites, cosa que evidentment no crec que faci, es deixen amansir com també es pot fer amb els seus parents els corbs.
En tot cas, i abans no els pugui informar de com ha anat la covada i per tal d’evitar que el lector es pensi que li he donat garsa per perdiu, els comentaré que el títol de l’article –suposo que ja ha quedat clar– en cap cas fa referència a l’arbre ampolla, ni a les conegudes pólvores que van popularitzar els Hombres G. Pica pica no és res més que la denominació taxonòmica que els zoòlegs van donar als meus nous veïns i que ens permet classificar-los, tot distingint-los de la resta d’espècies. Per sort oblidaran aviat aquest text i no els passarà com a mi, que penso amb les garses cada cop que quedo per fer un àpat on es demana un menú per compartir.