Diari digital d'Andorra Bondia

¿Picaresca? Sí, la justa i necessària




Davant les adversitats i per tal de salvar el tipus, ocasionalment alguns de nosaltres hem pogut emprar mètodes poc ortodoxos i molt menys recomanables, però de vegades (subjectivament) necessaris. ¿És lícit treure de la motxilla l’astúcia? Pot estar justificada, en alguns casos, ¿la picaresca?

No em penedeixo de res, però sóc conscient que no és pot tractar la qüestió com un fet victoriós, sinó més aviat com una anècdota singular, que alguns de nosaltres podem trobar justificada donades les circumstàncies.

Són les dotze del migdia. L’aeroport és ple de gom a gom. Les zones d’embarcament s’han convertit en un oceà salvatge, regirat, fosc; els corrents marítims transiten pels passadissos arrossegant la gent com un banc de peixos. Estic tan cansada... Em trobo de nou amb una turista que he conegut a l’avió, la Lindsey, la responsable que tingui el cap com un timbal. Em comenta que la seva companya, la Madison, l’ha deixat penjada per culpa d’un barceloní al qual ha conegut durant el trajecte, i que per tant haurà d’arribar sola a l’hotel. Segueix parlotejant-me inclús quan em truquen per avisar-me que ningú vindrà a buscar-me a l’aeroport. No arribaré a la reunió si he d’agafar el bus o esperar el torn d’un taxi. Estàs perduda! Penjo el mòbil molt fastiguejada. ¿Què faig ara? Penso: “Si vols una mà que t’ajudi, solament la trobaràs al final del teu braç.”

La dona nord-americana em diu efusivament adéu mentre es reuneix amb el seu grup davant la guia que els traslladarà, ara, al centre de la ciutat. Al centre! ¿Ara?! La sang comença a bullir-me i la ment astuta traça un pla arriscat. Surto a corre-cuita, m’agafo del braç de la Lindsey fent-me passar per la Madison. Ella, comprensiva, somriu. Em criden pel nom. Madison Clark! Aixeco la mà. Adopto una altra identitat. Pujo al bus. Tot va bé. Ja sóc al centre de la ciutat. I a l’hora en punt, a la reunió prevista.

Malgrat que tot ha sortit bé, ja a casa, al vespre, el meu comportament, més propi d’un personatge de Quevedo, em mossega la consciència. Podia haver ficat la Lindsey en un problema. Per fortuna, algú a casa em va treure el maldecap, amb les seves paraules: “El que és rellevant en la mentida no és mai el seu contingut sinó la intencionalitat del que menteix.” I evidentment, la meva intenció no era fer cap mal a ningú, només salvar una situació innòcua. La picaresca que em ve de fàbrica, com bona hispànica, va fer la resta.

Ja ho saps, la culpa sempre és i serà del txa-txa-txa...

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

La mentira ens ajuda a veure la veritat

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte