Aquesta primavera i una meitat de l’estiu s’han donat a conèixer com a períodes especialment calorosos. És innegable que temperatures de més de 38 graus a Andorra no eren gaire habituals fins ara. Queda per veure si això serà la nova norma d’aquí endavant. Així mateix, és natural que no hagin faltat veus per fer la connexió entre aquest episodi de calor i el canvi climàtic. Malauradament, s’ha de dir clarament que no és així, que allò que vivim no és només una manifestació exclusiva del canvi climàtic, sinó un fenomen més complex.
Tots sabem que la meteorologia és un fenomen físic que canvia ràpidament. Tots hem viscut dies en què al matí ha fet un temps, al migdia un altre, i al vespre un temps completament diferent. Sol ser relativament habitual que es produeixi, especialment aquí a la muntanya a la primavera o tardor. Queda clar que un canvi ràpid de temps no és allò que entenem per canvi climàtic. Si augmentem l’escala de temps, passant d’hores a dies, pot ser que tinguem un episodi meteorològic especialment plujós al llarg diversos dies, per exemple. Fins i tot podem patir un mes sencer especialment càlid. I això tampoc és canvi climàtic. Si s’allarga un any sencer o una tirada de cinc anys, no són en si mateix indicatius del canvi climàtic.
El canvi climàtic és un fenomen que es comença a definir a partir de dècades. Es perfila perfectament quan considerem dades que tenen setanta anys, com ara les dades de temperatura que subministra FEDA, o més. Aleshores, sí que hem de concloure que existeix el canvi climàtic. No es pot negar la pujada contínua de temperatures, dècada rere dècada. 
També es veu com les temperatures van pujant, amb un pendent cada vegada més accelerat. És aquesta acceleració que ens porta fins a la idea que no estem ja davant d’un canvi climàtic, sinó d’una crisi climàtica. Aquesta crisi naix quan les evolucions de la temperatura comencen a tenir efectes tangibles sobre les activitats humanes. Ho estan fent.
Quan mirem les corbes de temperatura, es veu molt clarament una oscil·lació al voltant de la línia o corba que marca les tendències. Alguns punts queden una mica a sota de la línia mitjana quan l’any corresponent ha estat una més freda que l’habitual. Altres anys –calorosos– destaquen perquè el seu punt es troba més amunt de la mitjana. De fet, observem senyals diferents que oscil·len amb ritmes diferents. 
La temperatura que sentim ve a ser una suma de tots aquests senyals. A vegades, pot ser que un senyal estigui pujant mentre que un altre baixa; les seves evolucions s’anul·len fins a cert punt. Però també ens podem trobar que tots els senyals fan el mateix moviment en el mateix temps. Si tots pugen a la vegada, aleshores sí que l’humà nota la pujada de temperatures de manera especialment forta.
És allò que hem viscut aquests últims mesos. La línia de tendència mitjana de les temperatures va pujant, a escala d’un segle o més — i això sí que és el canvi climàtic. Però hi afegim la pujada normal de temperatures associada amb les temporades de primavera i d’estiu, aquesta vegada a escala de mesos. A més, tenim el comportament de l’anticicló de les Açores i les depressions atlàntiques: segons on se situen, poden bombejar aire calent des del nord d’Àfrica. Aquest fenomen poc habitual ens està durant unes quantes setmanes.
I, a més ens trobem en la fase ascendent del cicle d’onze anys d’activitat solar. En aquest punt, el flux hauria d’estar pels voltants de 87 unitats, però ja es troba a 116. És clar, com més activitat solar, més creix la temperatura del planeta. Es veu com, enguany, estem vivint una convergència fatídica de molts factors, tots tendint alhora cap a la pujada de temperatures.
No sé si tenim cap explicació clara sobre el motiu per què augmenta l’activitat solar més ràpidament d’allò que les previsions indiquen, ho desconec. Però, com que les condicions de vida en aquest planeta depenen directament del Sol, aquest és un cicle que estaré mirant de prop els pròxims anys.