Picurt: el Pirineu, sense victimisme ni arqueologia

Al Pirineu, a vegades anar a un acte cultural és perillós i depriment. Sovint l’estructura va així: la part A consisteix en una dosi de victimisme, “Ningú ens llegeix, ningú ens fa cas perquè som perifèrics i minoritaris” (la qualitat es veu que no és un criteri, només ho és la geografia), i la part B, en una dosi d’arqueologia i nostàlgia, compatible amb una mica més de victimisme si convé. “Tal o qual paraula ja no la diu ningú, els nens no la coneixen, desapareixerà...” Oh quin drama, oh quin daltabaix de la civilització. I així pels segles dels segles. Aquesta mentalitat –aplicable a la cultura en general– té un efecte molt negatiu: espanta la gent en lloc d’atreure-la.

Per sort hi ha altres maneres de fer cultura al Pirineu, en un sentit ampli, de manera positiva, optimista, dinàmica, oberta, moderna. El Picurt, que arrenca demà, n’és un dels millors exemples. És una bogeria que compleix deu anys, és la bogeria i la tossuderia de Montse Guiu, Albert Galindo i Cinta Pujal –i de Pere Piñol–, i també de molta més gent que hi col·labora i hi participa des de fa temps. Gent que va creure que plantar un envelat gegant sota el Cadí i projectar-hi cinema era possible i era interessant. És una iniciativa d’un grup de gent que ha aconseguit implicar un munt d’administracions públiques –aquest any també el Govern d’Andorra, que hi ha estat vinculat de diferents maneres durant molts anys a través de l’Arxiu Nacional, de la CNAU...–. I és una iniciativa que no ha parat de créixer i ampliar-se malgrat la crisi. Picurt és cinema, però també és esport extrem, és art, és gastronomia –no us perdeu el sopar de la vaca a Ortedó–, és natura, sostenibilitat, ecologia... (són uns hippies de manual) i és música. Hi participen destacats veterans, com Perico Pastor i Oscar Cadiach, i joves creadors, Hèctor Mas o Arnau Obiols, per exemple. Hi caben entitats que també creuen en un Pirineu viu: el Centre d’Art i Natura de Farrera (que s’hauria de cuidar com la joia que és), l’associació mOntanyanes del Pallars. Un Pirineu viu, modern, dinàmic. Plural, ni idíl·lic ni catastròfic, un lloc per viure amb normalitat.

Hi cap la producció pròpia i moltes produccions internacionals, una comunitat que viu prop de l’Himàlaia o un pastor que fa formatge de cabra prop d’aquí. L’objectiu és connectar amb el cinema de muntanya que es fa arreu del món i es mostra en els festivals més importants. Hi cap el cinema recuperat –aquell exercici de nostàlgia– i els esports més espectaculars. En definitiva, és una manera de divulgar la cultura de muntanya a partir dels llenguatges més moderns de l’audiovisual.