¿Pidolar una engruna d’informació en el banquet de l’era de les comunicacions i intercomunicacions, amb què ho podríem comparar? Crec que no cal fer-ho si ens fixem en les paraules clau de la primera frase: pidolar, engruna i banquet. Per antiga deformació professional, em venen al cap dues paràboles bíbliques que van com anell al dit per il·lustrar el quid de la qüestió. En primer lloc, aquella del pobre Llàtzer –pobre en molts sentits– que s’amagava sota la taula del ric Epuló per caçar al vol alguna de les engrunes que es desprenien de les viandes que aquell tal menjava sense parar. Imatge lapidària que he vist alguna vegada reflectida en pintures romàniques. L’altra paràbola que m’ha vingut al cap és la d’aquella dona vídua que dia i nit trucava a la porta de cal senyor jutge demanant que li fes justícia i que, al final, fart de sentir-la no li queda més remei que arremangar-se i fer-ho perquè no pot aguantar més de tenir-la allà a cada moment. Doncs això ens passa moltes vegades a nosaltres, informadors que demanem i demanem insistentment a qui fa d’intermediari d’una comunicació que potser no vol ser comunicada –ves, la paradoxa– i esperem que caiguin unes engrunes del banquet de qui és ric en molts aspectes de la vida i li costa compartir, tot i que s’omple de boca de transparència. L’ensenyament de les historietes és obert, no hi ha una solució bona o dolenta. Simplement hi ha un no entendre el perquè d’una màquina burocràtica, entenc que és això, que passa les menges pel sedàs del moment, del lloc i del temps. Continuarem insistint, ¿quina altra cosa podem fer?
