Pinzellades sobre Jacques Chirac
“Pourrais-je manger une assiette d’escargots?” O bé: “Je veux bien aller dans ce bar boire une Coronita.”
Aquest tipus de preguntes van ser les que el copríncep Jacques Chirac va fer als col·laboradors i personalitats d’Andorra que l’acompanyaven durant la seva estada al país. Així que Casimir Arajol, que era el cap de protocol d’Andorra a l’època, es va encarregar d’anar a Can Manel a buscar-li la delicatessen de cargols que el copríncep volia degustar. L’endemà a la tarda, després de prescindir del protocol a la Plaça del Poble encaixant mans i fent-se fotos, quan la comitiva ja era al Tarter esperant d’enlairar-se amb l’helicòpter cap a França, en veure el local de l’Arbaset va decidir entrar-hi. I així, malgrat les reticències i l’astorament del seu entorn, però acompanyat per les autoritats andorranes, va anar amb pas ferm cap al bar que havia vist obert, va entrar i va demanar una Coronita!
Era l’abril de 1997 i el Copríncep Chirac acabava de passar dos dies intensos al Principat. També va ser el primer Copríncep francès que feia nit al país.
Dijous passat ens va deixar Jacques Chirac, que fou copríncep francès del 1995 fins al 2007. Avui dilluns, a París, l’església de Saint Sulpice es vesteix de dol per al darrer comiat. França el plora. Els mitjans de comunicació francesos han mostrat durant aquests cinc dies el dol que viuen molts i molts ciutadans, com si hagués mort algú de la família. El cert és que a França va ser un polític de proximitat, amb els seus alts i baixos, amb curiositat per tot i sobretot per allò que ningú no s’esperava. Durant més de mig segle va ser un polític complex que, contràriament a la imatge que donava i als titelles que el van caricaturitzar durant anys, s’interessava per les cultures de tots els pobles del planeta. I en aquest àmbit era un erudit.
A Andorra va saber acompanyar-nos amb mà de mestre en els nostres inicis constitucionals. Va saber fer de Copríncep amb totes les de la llei, facilitant-nos l’entrada al món de les relacions exteriors per la porta gran. A tall d’exemple, el 1997, i aprofitant la visita andorrana, en reunir-se amb copríncep episcopal Joan Martí Alanís, van acordar que els coprínceps, l’un a la Seu d’Urgell i l’altre a París i contràriament al que havien decidit els consellers de l’Elisi i els diplomàtics del Quai d’Orsay, rebrien personalment els ambaixadors estrangers que s’acreditaven a Andorra.
Anys més tard, i seguint amb l’anhel d’afiançar el Principat en tant que Estat de dret reconegut plenament a l’exterior, quan Andorra va comprar a París un local per ubicar-hi l’ambaixada, va obrar perquè París acceptés modificar un carrer per anomenar-lo Place d’Andorre. Així va ser com el copríncep Chirac, acompanyat de diverses autoritats del país i de l’alcaldia de París, va inaugurar el 18 de maig del 2005 la nova plaça. El 57, Avenue des Boulainvilliers es convertia en 1, Place d’Andorre.
Jacques Chirac va ser un home de conviccions, molt compromès amb allò amb el que creia. Quan enguany sortosament tornem a ser conscients dels perills del planeta en matèria mediambiental, posant altaveu a moviments com els dels joves d’arreu del món dels Fridays for Future, voldria recordar que fa disset anys, el 2 de setembre del 2002, a Johannesburg i en tant que president de la República Francesa, va fer un dels discursos més sonats en matèria de Medi Ambient a la IV Cimera de la Terra. Va fer una crida i va alertar de manera directa, compromesa i punyent sobre els perills de l’escalfament global: “Notre maison brûle, et nous regardons ailleurs. Nous ne pourrons pas dire que nous ne savions pas. Prenons garde que le XXIème siècle ne devienne pas pour les générations futures celui d’un crime de l’humanité contre la vie.”
D. E. P. Excel·lentíssim Senyor, copríncep Jacques Chirac.
Versió per a imprimir