Pioners: Joaquim Pereira

Sovint a les persones visionàries i avançades en el seu temps se les titlla de boges o d’il·luminades. Possiblement és el que devien pensar de Joaquim Pereira quan va tenir la idea de construir el Refugi Fra-Miquel en un tram i paisatge força feréstecs. Del contracte signat el juny de 1938 se’n pot extreure que li van concedir una extensió de 20 x 20 metres al cap del coll del Port d’Envalira, propietat del Comú d’Encamp, perquè hi pogués construir una barraca de fusta destinada al Refugi. L’arrendament va ser per cinc anys, per un import anual de 1.500 pessetes, i es prorrogava cada any segons la voluntat del Comú. En cas que el Comú no volgués prorrogar l’arrendament, havia d’avisar Pereira sis mesos abans i ell, retirar la barraca i totes les altres instal·lacions.

Curiosament, un mes i mig més tard, sense esmentar-ne la raó, van signar un altre contracte que anul·lava l’anterior i que contenia algunes variants: El refugi s’havia de construir amb bon material de pedra i l’arrendament era per vint anys, saldat a l’avançada. Els cinc primers anys costaven 2.000 pessetes o 2.000 francs, anualment, pagats amb moneda, segons establís el Comú. La resta d’anys l’arrendament no podia ser superior de 8.000 pessetes o 8.000 francs anuals. Una vegada extingit el contracte, el refugi i la resta d’instal·lacions quedaven en propietat del Comú, tot i que Pereira podia continuar l’arrendament, que s’aniria renovant cada any. Queda clar que no podia traspassar-lo sense l’autorització del Comú. En cas d’incompliment de qualsevol clàusula, el contracte s’anul·lava.

Com a fet curiós, trobem que no podia fer funcionar la sirena o altres aparatos durant els mesos de juny, juliol, agost i setembre per no esverar el bestiar. Totes les “immundícies” havien de ser enterrades i havia de tenir especial cura de no llençar vidres i testos de cap classe que poguessin perjudicar el bestiar. En cas de qualsevol incident, Pereira estava obligat a pagar-ne les despeses. Per fer el seguiment de la bona execució d’aquest contracte, es va nomenar una comissió, formada pels senyors cònsols i per Miquel Alís, per anar a mirar la construcció de Pereira al coll del Port d’Envalira i per entrevistar-se amb el Sr. Joaniquet al Pas de la Casa. Va signar, per ordre del Comú, el Sr. J. Cirera, secretari.

S’ha de dir que la valentia i idees precursores de certes persones van aportar comoditats als viatgers que travessaven les nostres contrades en temps en què les carreteres estaven ben lluny dels estàndards que coneixem avui dia. Pereira es mereix que expliquem la seva trajectòria en el món de l’hoteleria, ja que hi ha aportat el seu granet de sorra per fer-la encara més moderna. De fet, sabem que anys més tard, el 1946, va arrendar junt amb altres socis l’hotel Bonell de Soldeu. Una història que caldrà seguir...